Psicóloga en Barcelona | Marina Vivó · Psicoterapia práctica y online

Solteria sana

Marina — Sat, 13 Feb 2021 23:34:27 +0000

Solteria sana

El 13 de febrer es “celebra” el dia mundial de la solteria. Va sorgir com una contrareacció al Sant Valentí del dia 14, on es dona l’exaltació de l’amor (sols) de parella monògama. El dia 13 en canvi, pretén donar el seu espai a les persones que no estan en parella. Com el dia 14, és una “festa” comercial, però podem aprofitar-la per reflexionar una mica sobre la solteria, i en especial el que anomenaríem viure la solteria de manera sana.

Què significa la parella?

Segons a qui preguntis, acaba ràpid: Tot. I no aniria desencaminada: En la nostra societat i cultura, la parella esdevé un pilar. De la parella surt la família, ens hipotequem principalment amb la parella, en moltes ocasions ens independitzem (si ho aconseguim) amb la parella. Es veu la parella estable i monògama com la porta d’entrada a la vida adulta, molt més que acabar els estudis o trobar una feina.

També en la parella i estable) hi ha com la confirmació de que saps mantenir relacions estables. Si no tens parella o no les mantens, o no hi estàs interessat/da, es desperta una certa sospita sobre tu: Por al compromís? Traumes amb parelles passades? Ets massa egoista? En canvi, no hi ha la mateixa preocupació sobre si la mateixa persona pot mantenir relacions d’amistat profunda i perduradora en el temps amb varies persones, o sobre si manté relacions sanes i nutridores amb la pròpia família.

Perquè preguntem a algú si està en parella o quan en tindrà (especialment a les dones), però mai preguntem sobre les seves amistats? “ja t’has arreglat amb fulanita, us torneu a parlar?”, “Quant fa que no fas unes cerveses amb mengano?”. Trobo que com a mínim, canviarien alguns dinars-sopars de Nadal.

Perquè passa això? Una pista la dona l’escriptora Brigitte Vasallo al llibre “Pensamiento monógamo, terror poliamoroso” quan parla de la jerarquia de les relacions. Si fèssim una escala de les relacions de més a menys importància a nivell social, la parella es posa al capdamunt de la jerarquia. un exemple d’això que posa Vasallo: T’has preguntat mai perquè al teu cotxe hi ha 2 seients, de pilot i copilot? Perquè l’estructura bàsica de la nostra societat és la parella, és la relació més important. Monògama, preminentment. I afortunadament hem obert el ventall a que no sols sigui cisheteronormativa, per sort. Però parella. No fos cas.

Pero quan la parella es trenca…

No és casual que la ruptura de la parella i en especial un divorci (fins i tot els més amistosos) siguin tant estressants: marquen un canvi vital a molts nivells de la persona. Un canvi en la parella és un canvi radical en la vida. La paradoxa és que quan es trenca la parella, qui sosté a qui ha patit la ruptura és precisament tota aquesta gent que no està al capdamunt. Ai las: Amics, família, gent coneguda de les diferents xarxes son les que recullen, sostenen i ajuden a continuar.

No vull explicar-me malament: una parella sana és molt desitjable, podem treure i donar el millor de nosaltres estant en parella. El que voldria, si pogués triar alguna cosa, és que també estar en solteria fos igual de ben vist, que no es relacioni amb “la soledat” i no generi sospites ni faci qüestionar-te ni qüestionar a ningú altre.

Visca la solteria sana

El millor estat afectiu (parella, solteria) és aquell en el que s’hi està a gust i s’hi està per decisió pròpia i chimpún. És cert que no es pot estar en parella quan es vol (perquè tu sols tens el 50% d’aquesta decisió, l’altra 50% és de l’altra persona). També és cert que no és sa intentar retenir a l’altre si no vol continuar amb la relació ni és sa retenir-te en una relació on no s’hi està bé.

Així, per a una solteria sana, el primer que cal és deixar de veure-la com el resultat d’un fracàs i a tu mateixe com a una persona fracassada si no estàs en parella, especialment si t’agradaria estar-hi.

En aquest sentit, per evitar el sentiment de fracás podem acabar ficades gairebé sense adonar-nos en situacions que poden viure’s pitjor que la pròpia por a la soledat. Molta gent, per exemple, considera que dins del malestar, gairebé prefereix sentir-se sola perquè no està en una relació que no pas sentir-se sola dins de la relació perquè la connexió amb l’altre ha desaparegut.

Si estás solter/a o ser solter/a i estàs bé amb tu mateixe és més fácil que estiguis bé en parella. Perquè la parella pot aportar molta satisfacció a la vida però també complexitat. La part de la complexitat no la contemplem habitualment i ens la trobem de nassos quan hi ha dificultats, però sempre està present. Coordinar-se amb una altra persona sencera com tu és gratificant, però també complexe i un repte. Trobo també necessari que pensem que podem, perquè no, estar bé sense parella. Perquè estar en parella, per estar-hi bé, ha de ser una elecció, no una necessitat.

Objectiu: benestar

Si hi ha un deure que haguem de complir, hauria de ser que cada persona sigui capaç de cuidar-se i estar bé per si mateixa en la seva xarxa social. Que la parella sigui el principal lloc per sentir-te bé amb tu mateixe és una trampa. Si algú pretén que una parella amb tu sigui el seu únic lloc de benestar, la relació estarà desequilibrada i acabarà no sent sana per ningú. En la meva opinió, que quelcom sigui sa ve del benestar que s’hi sent i que sigui resultat d’una decisió lliure i reflexionada.

via GIPHY

Una mica de reflexió.

Ho apuntava abans: No estar en parella no hauria de ser considerat solitud. Tenir aquest concepte du al sentiment d’estar obligatòriament d’aquesta manera, i aquesta idea és una porta d’entrada descomunal cap a la dependència afectiva.

Tampoc ha de ser considerat un lligam o una obligació. Si si les relacions son sanes, tampoc hem de considerar que estar sense parella és “ser lliure”. Alguna cosa falla si així ho concebim.

Si has arribat fins aquí i desitges viure en relacions sanes tant amb tu mateixe com en parella, et proposo algunes reflexions:

Soc una persona soltera o ara estic solter/a? Estic a gust amb això?

Què significa per a mi estar sense parella que estar en parella? Com em veig en una situació i en una altra?

Com soc jo quan estic sense parella i com em veig quan estic en parella? Canvio molt? Em veig millor o pitjor en una situació que en una altra?

De quina manera vull estar? Quines coses son per a mi límits que no vull deixar passar? Com em cuido estant sense parella? I com em cuido quan estic en parella? Canvia molt?

I recorda: l’egoista no és qui es cuida. És qui per cuidar-te no li importa perjudicar a altres. No oblidem mai la responsabilitat.

Ressenya – “Me aburrí del sexo”

Marina — Mon, 07 Oct 2019 08:04:48 +0000

Ressenya – “Me aburrí del sexo”

Començo aquesta ressenya amb una petita confessió: En moltes ocasions, prenem una part i la confonem pel tot. M’ha passat quelcom semblant fins fa poc amb l’àmbit de la sexologia: saps que és un àmbit de la persona però durant molt temps la vinculava gairebé tan sols amb el “tractament de les disfuncions sexuals”. Majoritàriament el que havia vist era al voltant de patologia, problema i veure com fer que “funcioni” allò que no funciona amb noms com vaginisme, dispareunia, anorgasmia, manca de desig, ejaculació precoç, etc.

Ha sigut a base de lectures, de seguir en xarxes socials i de parlar amb companyes sexòlogues (especialment amb Noemí Domínguez, t’agraeixo el teu feedback sobre aquest article) que he anat canviant el meu concepte, veient que és molt més. Llegir aquest assaig del sexòleg xilè Rodrigo Jarpa ha format part d’aquest “descobriment”.

Jarpa comença amb amb un pròleg contundent on hi fa tota una declaració de principis. S’ha avorrit de que entre tots, reduïm la sexualitat (tot un àmbit de l’experiència humana que ens fa relacionar-nos con nosaltres mateixos/es i els altres) tan sols al sexe (a l’acte sexual o les relacions sexuals). Sobretot, a una manera “correcta” de practicar-lo, amb un desig, una freqüència, una duració y un gaudi “correctes” o “normals”. Uns estàndards marcats i molt exigents que si no es compleixen, son “anormals” o bé “patològics” i provoquen en la persona un autoexamen constant per veure si soc “normal”, “bo/na” o “desitjable”. Si no se sent així o es sospita que no és així, el pas posterior és el patiment i -potser- anar a una consulta professional per no ser “normal” ni “arribar al nivell”.

La idea de que el sexe pot ser una activitat sense cap implicació en els afectes ni en les emocions està molt estesa però no es real. La sexualitat és sempre una experiència afectiva -no cal que hi hagi amor ni compromís perquè ho sigui-, perquè ens hi impliquem i -llevat excepcions- intentem que sigui plaent de diferents maneres. L’afectivitat està present tant en las relacions més esporàdiques com en les més duradores.

Ocorre que en moltes ocasions el sexe no és satisfactori (com passa en les relacions, clar) i l’experiència sobre la nostra sexualitat, tampoc. Pot ser per molts motius: Per inseguretat, per pressió per agradar, per pressió de que l’experiència sigui per llençar coets, perquè no es connecta amb l’altre, perquè l’altre ha anat a la seva deixant-nos de banda, perquè jo mateix/a vaig a la meva i passo de l’altre, perquè limitem l’experiència sexual a poques pràctiques (el famós coitcentrisme), perquè anem amb estrès i esgotament, perquè no som afectius ni amb nosaltres mateixos, etc.

Al llarg del llibre trobareu el següent: posada en dubte de conceptes com “la normalitat” i sobre com ha de ser la resposta sexual “ideal” (el de Masters&Johnson) perquè sigui “normal”. Amb evidència, dona la seva opinió sobre el paper del porno actual en la nostra sexualitat. També una reflexió sobre relació que tenim amb el nostre cos i com això ens influeix en el desig i el plaer. Dedica també un interessant apartat a la relació entre sexualitat i felicitat. En un apartat final, teniu plantejades algunes solucions des de diferents escoles psicològiques per tal de “sortir de l’avorriment”. El propòsit és donar eines per a una sexualitat més plaent, més lliure tant de tabús conservadors com de la hipersexualització imposada. Una sexualitat plena, respectuosa, responsable i sostenible en els afectes. I que pugui ser una experiència de gaudi, que d’això es tracta, al final, la cosa.

Posa en connexió de manera natural i senzilla les dues vessants de la sexualitat tal i com les esmenta Javier Gómez Zapiaín en el seu llibre “Apego y sexualidad”: una, l’erotisme, l’experiència del desig sexual i del plaer del sexe pel sexe, la necessitat de satisfacció sexual. La segona vessant és el vincle, la necessitat d’estimar i sentir-se estimat, allò que ens du a crear relacions més estables.

Posa en perspectiva que hi ha múltiples maneres de viure la sexualitat en funció del sexe biològic, el gènere, de la identitat, de la orientació sexual, de les preferències… És a dir moltes més enllà del marc heteronormatiu/reproductiu, l’encara imperant i més vigent. Remarca la idea de que mentres ens continuem centrant tan sols en una part, la normativa (la de “preliminars”, temps i mesures “normals”), perdem “el tot” de vista. Podem perdre per tant el respecte, el plaer compartit, la intimitat, el passar-ho bé i els riures còmplices, entre altres moltes coses.

Mostra desde diferents perspectives com poder ser subjecte sexual, un ens viu que és actiu, desitja, gaudeix i fa sentir a l’altre desitjat i li fa gaudir.

Al llarg del llibre intenta presentar una mirada més oberta de la sexualitat, menys rígida, encorsetada ni exigent. Dona reflexions i recursos que fan pensar i resulten útils i molt accessibles tant si no en tens ni idea i tens curiositat pel tema com si ets professional de la psicologia i de la salut, ja que el seu enfoc és prou integrador de corrents psicològiques.

Fa palès els riscos de la deshumanització i d’una idea del sexe que du a tractar a les persones com a objectes de consum que gaudeixes però de qui no sents cap respecte i per tant no te’n cuides. En aquesta línia qüestiona també el narcissisme, l’individualisme i la desconnexió amb el propi cos. Posa en qüestió la cultura d’allò immediat i deshumanitzat, ademés de la pressió per la recerca de la felicitat tenint molts/es amants o bé buscant execucions perfectes i acabades en orgasme, la qual cosa és una font assegurada d’ansietat. La mateixa ansietat és l’antídot del gaudi i del plaer.

Recomano aquest assaig perquè m’ha agradat la perspectiva que planteja i la trobo força necessària. No conté receptes ni solucions ideals, però sí dona idees útils, algun llistat de tips i fa aportacions senzilles i basades en investigacions de diferents fonts com Shere Hite, John Gottman, Leonore Tiefer, Ester Perel, entre moltes altres més per aprofundir-hi més si es vol. Fa pensar, dona solucions i obre camins, en comptes de consells hiper-mastegats, parla clar sense paternalismes ni infantilitzacions.

Té també un parell d’inconvenients. L’edició disponible és la xilena (de Chan! Editores) i sols es troba a Amazon. També per estar enmarcat en el context xilè, les dades estadístiques i sociológiques majoritàriament son d’aquell país i ens queden lluny, lògicament.

També veuràs que el marc principal i de referència son les parelles i cisgènere, heteros i monògames, ja que son les que principalment té l’autor a consulta. Tanmateix, l’autor avisa des del principi que és així i procura que tot i això es mantingui una perspectiva oberta a tota la resta de sexualitats, tant en el desenvolupament principal com en les conclusions.

Si t’ha interessat, tens l’enllaç a Amazon o em pots escriure en Contacte pels teus comentaris.

Fins aviat!

D’allò postvacacional i altres herbes

Marina — Sun, 01 Sep 2019 21:17:15 +0000

D’allò postvacacional i altres herbes

Estem parlant molt aquests dies de la tornada a la rutina. Hi ha persones que manifesten (segons es diu) simptomatologia postvacacional, associada a la tornada de vacances. És a dir:

Tristesa, irritabilitat, desànim, nerviosisme, cansament, angoixa, ansietat, pot ser que problemes d’estómac, i insomni.

Llegits en fred, no son gens despreciables. La causa principal de tot això se suposa és la finalització de vacances i la tornada a la rutina, a les nostres jornades laborals i a les nostres obligacions.

Vagi per endavant, apreciat/da lector/a, que a mí m’encanta la meva feina i dirigir-me a tu, però si, estic experimentant cert malestar en escriure aquestes ratlles i l’he postposat, certament. Però no tinc res que justifiqui una visita al metge: el que em passa és una gran, enorme, tremendíssima MANDRA. I la mandra no és una síndrome. És una reacció humanissima i sana que mentres no poguem saltar-nos les nostres obligacions, combatrem al principi amb enfadament o bé tristesa, però al final (en condicions normals) acceptarem amb allò que abans en dèiem resignació. Acceptar la resignació no és patològic. De moment, tal com tenim muntada l’economia i la vida, forma part de la cosa de viure.

Ras i curt: així d’entrada. dir que tenim malestar clínic pel sol fet de tornar de vacances és un invent, comparable al del “Blue Monday“. Una síndrome o una depressió per un fet cíclic i quotidià com tornar a l’activitat (o a l’escola) és un invent. En condicions normals, és així.

Dit això, m’agradaria compartir algunes reflexions. Què implica que des de fa un temps cada any sentim la mateixa cançó? Perquè síndrome post vacacional i no post-Nadal, o post mudança o post-divorci (com indica Maria Jesús Giménez)? I si, més enllà de que em fa mandra, passa alguna cosa més i no em serveix veure que em fa mandra?

Alerta, fake news

Com a psicòloga, em pot molestar que es doni com a un malestar psicològic o clínic allò que no ho és i que per tant més que salut, estiguem fent fake news. Però també m’amoïna. Perquè aquesta descripció de símptomes que he posat al principi barreja reaccions de malestar de baixa intensitat i quotidians amb símptomes clínics. Es posa al mateix nivell la tristesa o el cansament que l’angoixa i la depressió. Normalment ens donen consells per seguir de 3 a 21 dies i se’ns diu que si no funcionen o s’intensifiquen, vagis al metge o al psicòleg. Però, cal anar perquè s’acaben les vacances? Doncs depèn.

Si una situació forma part de la vida, com que acabin les vacances (si és que les tens,ull) les reaccions que es tinguin no haurien d’amoïnar. Reaccions de cansament i mandra son molestes, però no patològiques. Un procés de readaptació a rutines quotidianes si és símptoma d’alguna cosa, és de que has estat prou bé com per no voler-ne tornar. Això si n’has tingut, insisteixo, perquè per no tenir, hi ha qui no té feina. -I amb això, apreciat/da lector/a,espero que no entenguis que intento fer-te aquesta xantatge emocional mediocre del “no et queixis, com a mínim tens feina”. Si no es té i es necessita, aquest és un problema dels grossos i gens inventat-.

Tot i que hem de valorar sempre cas per cas, en ocasions ens escoltem massa: Volem tenir resultats inmediats en tot, que res representi la més mínima molèstia i que tot depengui de nosaltres. Ens amoïnem quan això no passa i quan ens trobem d’aquella manera sovint posem el focus en nosaltres i el que fem malament. Tranquil·litat, repeteixo que és mandra. Seguim.

He de produir, he de desconnectar.

El que observo i trobo que ens hauríem de plantejar és aquesta exigència en forma de cicle repetitiu:
Produeix -> desconnecta (descansa, gaudeix i aprofita) -> connecta i adapta’t -> Produeix. I fins a la propera desconnexió. Sant tornem-hi.

És a dir: Desconnexions, descans de 2 setmanes i reconnexions de màxim 3 setmanes que permetin després estar com a roses per enfrontar el nou curs amb energia desbordant. Qui llegeixi això i tingui criatures petites, sap que això és una quimera.

De fet moltes, moltíssimes famílies tenen una doble sensació contradictòria: D’una banda, no surt de dins el tenir ganes de tornar a la feina però d’altra banda sí ve de gust reprendre rutines i que el cole torni a començar. Perquè durant 2 mesos s’ha hagut de compaginar la necessitat d’atendre la quitxalla sense classes amb jornades i obligacions laborals que no canvien. O també les vacances han sigut dies més intensos en quant a família pròpia i política amb temps de convivència similars als Nadals. Per tant, desconnexió potser si, de descans durant vacances en parlem un altre dia.

Potser alguna cosa falla quan estem en aquests cicles d’exigència sense sortida. Fins i tot per a descansar. Cada cop és més difícil aconseguir estar sense fer res. És un tema gros que potser certa vida contemplativa és necessària neurològica i vitalment. Existeixen investigacions que asseguren que la “dolce far niente” (el dolç no-fer-res) és saludable i no tan sols en vacances, però -també- ho deixo per un altre día i un altre escrit.

Si hi ha algun, quin és el problema real?

Jo em pregunto: Hem de poder-nos adaptar en 15 o 21 dies a situacions que ens provoquen insomni, angoixa, ansietat, migranyes greus i malestar gàstric? Què passa en el lloc de treball o a la vida que tornar-hi passa això? I si no podem, el problema som nosaltres, tan sols? Que no en sabem prou? Que no tenim prou automotivació? No sabem organitzar-nos prou bé el temps i en som conscients? No som prou productius? No som prou resilients? No tenim prou actitud positiva? No som prou optimistes?

En moltes ocasions el que ens trobem a les consultes son situacions així: Potser es té un sou miserable, o bé molt estrès per sobre exigència o un horari que no permet cap conciliació amb vida familiar de qualitat o aquest espai personal (necessari) que sempre recomanem des de la psicologia. Potser s’espera una connexió permanent amb whatsapp i mail. Potser es té molt mal ambient amb companys/es o caps. Potser l’empresa està passant un moment crític o bé no es té un rol o responsabilitats clares. Entre altres coses.

Hi ha moltes circumstàncies que sí, depenen en part de les accions individuals, però també son resultat de les nostres relacions i del nostre context. Som la suma de factors personals i factors d’ambient. Si les condicions tenen determinat nivell de precarietat, perjudiquen la nostra salut. Un lloc de treball no ha d’emmalaltir.

I és un error pensar que l’única solució està a les nostres mans de manera exclusiva, buscant què puc fer millor per tal d’adaptar-me, tenir una relació positiva i ser productiu/va. Quan això passa, sovint s’opta per connectar i sobretot desconnectar intensament i amb drogues si cal, siguin legals o il·legals.

La dita popular resa que “no es pot repicar i anar a la processó”. Mentres estem atents als símptomes de la síndrome o del nostre dia a dia i a sobretot com adaptar-nos, podem estar perdent de vista altres coses. Que potser més coses a banda de la nostra actitud i capacitats estan tenint un paper molt important en el nostre malestar. I que la nostra estratègia, confiar-ho tot a un període de desconnexió que -intentem- total per carregar piles després de gairebé un any, no està funcionant.

La capacitat d’adaptació de les persones a situacions adverses és absolutament impressionant, però també té un límit que cal intentar no traspassar. Massa adaptació també és dolenta per a la salut. I en ocasions cal aixecar el cap, veure què passa al voltant del metre quadrat que ocupo jo físicament i veure si hem de prendre decisions més enllà. Si podem i encara que no siguin inmediates. Una primera decisió passa per combatre el sentiment de culpa per no habituar-nos prou bé. I començar a veure què ens està indicant aquesta ansietat, ademés del “no m’adapto”.

En conclusió, els consells van bé si…

Si no tens ansietat ni angoixa, si no tens insomni, ni vertígens ni cefalea, si no estàs excessivament irritable ni trist ni cap de les situacions que he explicat en el teu entorn de treball (vaja, que en 5 minuts se’t passa i ja). Aleshores, sí t’anirà bé:

– Prioritzar allò urgent sobre allò important. Apuntar-te coses que no et vulguis oblidar.ç
– Tenir present que al principi et costarà matinar i/o adormir-te a l’hora de sempre, però paciència.
– Tenir present que en 2 dies no podràs fer la feina de 2 setmanes. I potser tampoc els primers 2 dies faràs tota la feina d’aquests 2 dies.
– Saber que poc a poc pots anar recuperant hàbits d’alimentació quotidians. Si feies alguna activitat física, potser també, però pren-t’ho amb calma.

I sobretot, que si no tens ganes de ser sempre optimista ni tenir actitud positiva, tampoc passa res. No és una síndrome. És el capitalisme. I que, normalment i fins i tot si la teva feina és vocacional, s’està molt millor de vacances, on vas a parar.

Foto de Lina Kivaka des de Pexels
Foto de Avinash Singh des de Pexels

Sobre dones: allò també important i no tant evident.

Marina — Tue, 12 Mar 2019 01:48:25 +0000

Sobre mujeres: lo también importante y no tan evidente.

Les reivindicacions del feminisme són moltes. Tantes com fronts oberts a solucionar per tal d’aconseguir la igualtat real per a les dones a la pràctica i no tan sols sobre el negre sobre blanc de les lleis. En son algunes: Deixar de ser víctimes de violències que patim pel simple fet de ser dones, Tenir equitat salarial, Fer desaparèixer els terres enganxifosos i el sostres de vidre que obstaculitzen la progressió professional, Fer efectiva la conciliació familiar real, Tenir ple dret sobre el propi cos (drets reproductius) i tenir una sexeafectivitat lliure i sana, Repartir les cures, Disposar d’informació veraç sobre la nostra salut, Que la justícia sigui de veritat justa, Tenir educació sense biaixos de gènere… ¿És això tot? En absolut. Un altre front obert és la visibilització i que deixem de donar com a “normals” determinades situacions. Mentre es considera que alguna cosa és normal, no crida l’atenció. I si no crida l’atenció, no és visible i per tant no serà canviat. En aquest post m’agradaria donar alguns exemples de fets i pràctiques que fins ara hem considerat que no eren destacables i que trobo necessari posar sobre la taula. Que deixem de passar per davant pensant que “les coses son així” i ja està.

Sobre les tasques domèstiques i la Càrrega Mental.

Tots els manuals de teràpia de parella i gairebé tots els llibres que tractin sobre le relacions estables parlen de “les discussions i conflictes que duen el repartiment de les tasques domèstiques”. Seguim amb un repartiment (molt) desigual de les tasques de la llar entre homes i dones. Si elles treballen fora de casa, la situació general que es dona es que tinguin una doble jornada. En alguns casos, cada cop més, les parelles ajuden. Pero no se tracta d’una corresponsabilitat. El pes no està repartit per igual. Ni per execució de tasques ni per nivells de preocupació sobre les mateixes. Segons aquesta campanya de Procter & Gamble , un 69% de dones reconeix que les seves parelles col·laboren, però que cal demanar-los-hi. D’aquest “estar a l’aguait de tot” va la càrrega mental. Et recomano el còmic “Me lo podrías haber pedido” per situar-te de què es tracta. Per norma general, assumim que les dones duem la planificació de la llar: des de decidir què es compra, què es cuina, quan es neteja o cal fer-ho, gestió de la bugada. També en vacances: on anem, què ens enduem, què menjarem. Si hi ha criaturesla complexitat es multiplica: visites a pediatria, cures, medicaments, deures, quan anem a veure la tutora, roba i calçat, anar a buscar-les al cole, sortir abans de la feina i organitzar logístiques de cangurs, sortir abans de la eina si el fill o filla es posa malalt/a, roba i calçat, festes i extraescolars… Un 87% de les mares s’indiquen a elles mateixes com les principals responsables de que tot vagi adequadament a la casa. És feina mental que no s’atura encara que una estigui quieta i fins i tot de moments de relax. Un 63% de les dones -mares- senten que tenen una llista infinita i inabastable de tasques per fer, davant del 25% de pares amb la mateixa sensació. I és esgotador. No conec cap dona que no estigui mentalment cansada. Afegim-hi també que el treball domèstic és tant invisible com imprescindible perquè el mon funcioni… i gratuït per part de les dones que el fan a la seva llar. Les xifres ens demostren que no som conscients ni de l’existència de la Càrrega Mental: A Espanya, 3 de cada 4 dones pateix càrrega mental, tot i que un 40% d’elles desconeix el concepte i el 45% mai ha parlat amb ningú d’aquest assumpte. ¿Quines són les conseqüències per la salut? Diverses: L’estrès i la fatiga, dolors musculars i d’esquena. Sentiments de frustració i fins i tot culpa. I la presa de medicació psiquiàtrica per tal de sobreposar-s’hi. Segons el portal psiquiatria.com, les dones dupliquen el consum d’ansiolítics i depressius a Espanya respecte el consum masculí.

Amb quines mides de referència s’ha dissenyat el teu lloc de treball? I el seient del teu cotxe? (*)

Fa poc vaig topar amb aquest article de The Guardian (en anglès). En ell s’explica, amb diferents exemples, com en el disseny dels llocs de treball s’han tingut històricament com a referència mides y estàndards ajustats a les característiques biològiques del cos mascul·lí. Cos mascul·lí, cos universal, podriem dir. L’article és extens, i en poso 3 ejemples dels que més m’han cridat l’atenció: A l’oficina, ells tenen calor i elles tenen fred. Segons The Guardian, la fòrmula per la qual es va calcular la temperatura estàndard a la l’oficina data dels anys 60 del segle XX. De fet, a España, el INSHT dona aquestes indicacions en la su seva nota tècnica:

A l’estiu (època d’aire acondicionat): entre 23 ºC y 26 ºC.
A l’hivern (època de calefacció): entre 20 ºC y 24 ºC.

En la mateixa nota tècnica s’especifica que les dades es van obtenir sobre una mostra de 100 treballadors, sense més detall de la mostra. Què ocorre? Un estudi alemany recent estima que s’ha sobreestimat el funcionament metabòlic de les dones. És a dir, que no funcionen igual i per tant generen menys calor corporal que els seus companys masculins. Això comporta que en molts centres de treball, les temperatures estàn 5 ºC per sota del que elles necessitarien per tal de tenir el que s’anomena un confort tèrmic adequat. ¿A que si un/a té fred rendeix menys i d’afegitó la seva salut se’n ressenteix? Doncs això. Siri no sap què és la violació. Quan Apple va llançar la IA de Siri pels seus smartphones, les seves usuàries a USA es trobaven amb què Siri sabia què fer perfectament davant un atac al cor, però si se li preguntava què fer davant una violació, la pobre Siri responia -amb veu femenina, recordem- “no sé què vols dir amb “m’han violat””. Ser dona és menys segur al volant. I no, no és un acudit masclista. Tot i que els homes tenen estadísticament més accidents de trànsit que les dones, elles tenen un 47% més de possibilitats de sortir greument ferides que ells. El disseny del cotxe i les seves mesures de seguretat tenen a veure ab aquestes ferides greus. Per exemple, nosaltres tenim en general una menor alçada i per això, per tal de poder arribar als pedals i per això, per tal d’arribar als pedals, hem d’acostar més el seient -i el cos- al volant. això provoca que davant una col·lisió frontal, les dones tenen més possibilitats de patir hemorràgies internes. També, per l’angle dels malucs i cames al conduir, les nostres cames tenen més possibilitats de patir pitjors conseqüències en un impacte. Són tan sols alguns exemples sobre la necessitat de visibilització que volia posar sobre la taula. En son uns altres més. Però la importància d’aquests està en les implicacions per a la nostra salut i fins i tot la vida. Espero que t’hagi resultat interessant la lectura. No ha estat la meva pretensió generar alarma però sí consciència sobre allò que considerem “normal”, sense més. Pots contactar-me per qualsevol dubte que tinguis sobre aquesta lectura.

(*) Dades extretes del llibre Invisible Women: Exposing Data Bias in a World Designed for Men, de Caroline Criado Pérez.
Foto de Chelsi Peter en www.pexels.com

13 llibres de 2018… Per 2019. Part 2

Marina — Thu, 31 Jan 2019 01:04:20 +0000

13 llibres de 2018… Per 2019. Part 2

Acabo la llista de llibres que vaig començar amb la Part 1. En aquesta ocasió hi trobareu una novel·la i assajos, alguns de sobre parella, relacions, sexualitat, poliamor i superació de ruptures. I de nou, feminisme.

Novel·la.

8) Permagel. Eva Baltasar. (2018). Club Editor. El permagel és la capa de terra que no arriba mai a descongelar-se. De la mateixa manera, la protagonista de la novel·la és una dona que explica la seva història transitant per diferents moments en el temps. Explica com són els seuspensaments suïcides i com tan sols permet que les altres persones s’apropin a ella fins a un cert punt. Viu amb intensitat i sensualitat les seves relacions amb les seves amants, parelles i amb l’art, però posant sempre una membrana que la protegeix de l’exterior, un exterior de relacions que no l’acaben de comprendre i del qual no se’n sent part. Perquè la recomano: És la primera novela de Baltasar ja que la seva obra literària anterior havia consistit en poemaris. M’ha fascinat com utilitza el llenguatge: amb ampulositat i sense pedanteria, poètic i evocador, preciosista i contundent. Descriu sense artificis i remou sentiments, però d’una manera en què les paraules embolcallen i provoquen emocions i sensacions al/la lector/a remueve. Un plaer, si t’atreves a deixar-te ”sacsejar”.

Llibres sobre relacions, sexualitat, poliamor i feminisme.

9) Ética promiscua. Una guía práctica para el poliamor, las relaciones abiertas y otras libertades en el sexo y el amor. Dossie Easton y Janet W. Hardy (2017) Ed. UHF. Aquesta és la revisió del mateix llibre que les mateixes autores van escriure fa 25 anys. Està plantejat com una guia per a que qui vulgui plantejar-se mantenir relacions obertes o bé poliamoroses ho puguin fer des de l’autorespecte, la llibertat i explorant els motius que han dut a aquesta decisió. Després dona moltes idees i pautes sobre com plantejar les situacions entre les persones implicades: com responsabilitzar-se activament dels propis sentiments i emocions a la vegada que atenent les necessitats de les persones amb qui es manté una relació. Planteja un marc per decidir i dur a la pràctica relacions de parella no monògames de manera respectuosa. Perquè el recomano: És un llibre amb moltíssimes i bones eines per a qui no vulgui mantenir relacions monógames ni exclusives “per a tota la vida” i estigui explorant altres possibilitats. Trobo que dona eines i exercicis interessants per tal de comunicar en parella què ens incomoda, gestionar la gelosia i conrear la confiança. Dona recursos per resoldre converses complicades i conflictes, tot des d’una perspectiva de construcció i des de la responsabilitat. De fet, algunes d’aquestes idees poden ser aplicables a tota relació de parella, monògama o no. Dit això, li trobo a aquesta obra una objecció que no puc deixar d’esmentar: És un llibre incomplert: No tracta la cura, que forma part necessària i imprescindible de l’afectivitat. S’expressa sobre sexe d’una manera natural i oberta, la qual cosa és fantàstica i parla també de com construir i mantenir relacions, però no com acabar-les d’una manera curosa, comprensiva i que acompanyi a qui en marxa de la mateixa manera en què se l’ha acompanyat per a construir. I aquesta mancança és important, perquè si hi ha quelcom complicat en les relacions son les ruptures. En comptes de prendre atenció a això, es centra més en com anar sumant persones a la relació, i sembla que quantes més, millor. Obvia com queda la persona que se’n va de la relació, sols s’ocupa de les que hi segueixen. I tot això en un marc d’ “estem tots bé” n ocasions una mica flowerpower. La llibertat és necessària però també és necessari procurar que no sigui una llibertat individualista i egoista. Quan estem en relació amb altres, és necessari que la llibertat pugui ser compatible amb la cura i la consideració. 10) Ya te dije adiós, ahora cómo te olvido. Una guía para sacarse al ex de la cabeza y del corazón. Walter Riso (2017). Ed planeta/Zenith. Un llibre que és exactament el que enuncia el títol: una guia amb reflexions i propostes molt senzilles per fer quelcom de vegades complicat com és el·laborar el dol per una ruptura de parella, guarir ferides i seguir la vida de manera saludable. Perquè el recomano: no sócgaire fan dels llibres d’autoajuda que donen consells, però aquest conté conceptes d’autocura com són preservar la dignitat, saber retirar-se tot i que la ferida segueixi fent mal i deixar d’insistir en aconseguir que la relació pugui ser allò que mai serà. D’una manera senzilla i sense ser paternalista, anima a autopreservar-se, protegir-se i poc a poc anar desaferrant-se sense fer(se) més mal. Un bon llibre per recomanar(-se). 11) Mujeres que ya no sufren por amor. Transformando el mito romántico. Coral Herrera, (2018). Ed. Catarata. Herrera es sociòloga i activista. En aquest assaig exposa i deconstrueix el funcionament donesde l’amor Romàntic i els seus mites (la mitja taronja, el príncep blau, el de la persona perfecta per a cadascú, el de patir per amor, el de “qui bé et vol et farà plorar”) i com ens influeixen en les nostres relacions en parella. Perquè el recomano: tot i que en ocasions el llenguatge més activista contra el patriarcat pot xocar a qui no hi estigui acostumada, trobo que és un llibre necessari i que ja vaig deixant i recomanant. Questiona com es tria a les potencials parelles, quins ideals tenim, quines fantasies creem i intentem mantenir. Exposa clarament els rols de gènere en els que som educats/des -en general- homes i dones des de que som ben petits/es i que ens condicionen i proposa que una altra manera d’estimar, sense tant patiment ni l’explotació de l’altre, és possible.

Llibres sobre internet, cultura i societat. Entendre com interactuem amb les xarxes socials.

12) Muerte a los normies. Las guerras culturales en Internet que han dado lugar al ascenso de Trump y la Alt-Right. Angela Nagle. (2017). Traducció d’Hugo Camacho. Ed. Orciny Press. Breu assaig (150 pàgs) que descriu com son les guerres culturals a internet que ha allotjat i donat veu a tota una onada de pensament neoconservador, neolliberal, misògin, neorreaccionari, homòfob, trànsfob, xenòfob i supremacista que ha fet campanya electorarl i dona suport ara a Donald Trump. Angela Nagle desmunta com s’han gestat episodis de linxament públic a les xarxes socials per part d’aquests grups i que duen a la intimidació , la vexació i la destrucció pública de persones target a qui consideren, fent fora d’internet a personatges públics, jugadores de jocs online (el cas del Gamergate posa els pèls de punta) i activistes. Explica el procés pel qual van formar part de l’oposició a Clinton i la campanya anti-Hillary que es va orquestrar. Trobareu el recorregut des de Twitter al deepweb passant per Tumblr o 4chan o 8chan. Des de Steve Bannon als tristement famosos i infames InCels. Perquè el recomano: El coneixement és necessari per tal de poder decidir. No es tracta de demonitzar les xarxs socials (i tant hi faria si ho fes, perquè allà seguirien). Es tracta de saber què hi passa i quins son els seus efectes en funció de l’ús que se’n fa. És interessant perquè a Europa encara ens estem recuperant de l’estupefacció de veure que Trump finalment ha aconseguit ser president -al tancament d’aquesta entrada de blog, el mateix president manté el tancament de l’administració pública més llarg de la història-. El llibre explica algun dels mecanismes utilitzats per tal de movilitzar i fomentar discursos d’odi, un dels principals a l’hora de dur-lo a la victòria. També perquè a la resta del mon estàn sorgint i arribant al poder moviments ultres afins al dels Estats Units (Brazil, Itàlia…). El recomano perquè és un llibre prou incòmode però, tot i que el saber provoca inquitud… també ens posa a l’aguait. 13) L’ull i la Navalla. Un assaig sobre el món com interfície. Ingrid Guardiola (2018), Ed. Arcàdia. Anàlisi, entre moltes altres coses, de com utilitzem les nostres dades i imatges en una realitat, l’actual, en temps real i hiperconnectada mitjançant les xarxes socials i les pantalles com a intermediari de cadascun/a de nosaltres amb la realitat, tant pròpia com d’altres. També com aquestes dades i imatges son mercantilitzades: les plataformes on les pengem els hi posen un preu. Com nosaltres també els posem un preu, ja que les fem servir per aconseguir un resultat: una audiència i uns likes. I també, com les xarxes estàn detrminant fins i tot la nostra percepció del temps i de la vida. Perquè el recomano: És un assaig molt lúcid sobre cóm el fet de compartir massivament a xarxes ens hiperconnecta i individualitza a la vegada, potser les dues coses de manera extrema i simultània, i aquí hi ha la paradoxa. Fa reflexionar sobre com utilitzem les pròpies imatges en tot això i com participem en un espai públic que a la vegada és privat en xarxes. I si realment, pots parlar d’un espai privat en tant que publiques. Com participem en aquest nou espai? Convida a reflexionar un pas més enllà de l’acció del “compartir”, en cóm es difuminen les línies de la privacitat,convertint-nos en usuaris/es amb conductes tant exhibicinistes com voyeurs. Algunes de les idees les teniu en aquesta entrada del blog. I fins aquí aquesta recopilació. Espero que hagi resultat interessant. Que tingueu moltes i intenses lectures aquest 2019. i si Algun dles libres no els trobes i vius a Barcelona, escriu-me i indicaré ón trobar-los que no sigui Amazon ;). Fins aviat!

Foto de xxolgaxx de Pexels.com

13 llibres de 2018… Per 2019. Part 1

Marina — Tue, 08 Jan 2019 00:42:57 +0000

13 llibres de 2018… Per 2019. Part 1

Aquí teniu la primera part de la llista de llibres que us recomano entre tots els que m’he pogut llegir en aquest proppassat 2018. Els teniu aquí perquè m’han fet pensar, m’han sorprès, m’han fet gaudir i veure les coses des d’alguna perspectiva diferent. Molts d’ells els he deixat. Tots ells ja els he recomanat,ja sigui en públic o bé en privat. I reflexen tant la meva feina, com el meu oci com les meves inquietuds. Gairebé tots son assajos. Sobre llibertat i responsabilitat individual i col·lectiva, sobre psicologia, sobre clients de teràpies. Sobre la nostra relació amb la tecnologia i amb les xarxes socials, des de dues vessants: des de la literatura de ciència ficció i des de les humanitats. Sobre parella, sexualitat, poliamor i feminisme. Hi ha molt feminisme.

Llibres de Psicologia per a professionals.

1) El cuerpo lleva la cuenta. Cerebro, mente y cuerpo en la superación del trauma. Bessel van der Kolk, M.D. (2015). Editorial Eleftheria. Una reconstrucció del trauma i tot allò que suposa l’anomenat Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic (TEPT) des de diferents vessants: La neurociència, el cos, la cognició, la memòria, les emocions. Després de tota l’exposicio més teórica, dedica més de 150 pàgines a com fer un tractament terapèutic del trauma, que l’autor anomena “Caminos hacia la recuperación”. Principalment, els camins van dirigits a recuperar a la persona de la situació traumàtica a partir de la integració del cos i de la ment, de la identitat i de l’experiència corporal. Tot això amb un enfoc integrador de tècniques terapèutiques. Per què el recomano: Integra el cos en el plantejament i enfoc terapèutic, no es queda sols en allò que ocorre a la ment. És un llibre complert del que m’ha conquerit la visió pràctica, expositiva, documentada a la vegada que tremendament propera, empàtica i humana de l’autor. Si es treballa amb trauma, em sembla una lectura de gran utilitat. I si no, és un exemple d’enfoc interdisciplinar, acadèmic i complet, també amè i que mai sobra. 2) Psicoerotismo femenino y masculino. Para unas relaciones placenteras, autónomas y justas. Fina Sanz (2015, 10ª edició). Ed Kairós. L’autora recopila la seva experiència com a terapeuta i ofereix un plantejament sobre cóm son els comportaments a l’hora de relacionar-nos uns/es i altres a nivell sexe-afectiu, tant amb el propi cos com amb altres persones i els seus cossos. Exposa cóm ens hem relacionat en la sexualitat i l’afectivitat, com homes i dones responem segons els rols i conceptes de gènere amb els quals ens hem educat i que ens indiquen quines actituds i accions son “correctes” o bé “incorrectes”. Amb tot això posa el focus en com recuperar més la connexió i el contacte amb el propi cos pot servir per fer un treball de retrobament amb un/a mateix/a i millorar l’autoestima i les relacions des d’una manera amorosa, comprensiva i d’autocura. Per què el recomano: Perquè no diferencia entre sexualitat i afectivitat. Des de l’inici les posa al mateix nivell. És un llibre que exposa d’una banda com els rols rígids de gènere ens dificulten una connexió entre iguals i fins i tot una verdadera connexió amb nosaltres mateixos/es en l’intimitat. D’altra banda, és també un text propositiu: dona pautes, exercicis i eines per posar a la pràctica i que eugui acompanyar terapèuticament a les persones per tal de fer aquest retrobament que deia abans, i d’una manera diferent: explorant les nostres parts més masculines i femenines. L’objectiu últim és proposar un paradgma de les relacions on l’afectivitat ajudi al plaer però també a l’autoconeixement, a l’autoconfiança i al creixement.

Llibre sobre l’autoajuda i el creixement personal.

3) La Burbuja Terapéutica: Josep Darnés, (2018). Arpa Editores. Un jove enginyer de 25 anys comença a patir freqüents atacs d’angoixa i ansietat. En un primer tractament recorre a la psicologia i la psicofarmacologia, però no son prou i per tant comença una recerca d’altres opcions terapèutiques que li curin l’ansietat i li permetin dur una vida plena, perfecta i sobretot, feliç. Al llarg dels 15 anys posteriors esdevé un “hiperterapiat”, una persona atrapada en les teràpies i el desenvolupament personal. Cadascuna d’elles li van exigint més a tots nivells i el van convertint a ell mateix en el seu principal objecte d’anàlisi i treball sense fi. En el llibre, l’autor reivindica “el dret a estar malament”. Per què el recomano: És una Matrioskha. Com és de fàcil lectura i explica situacions gairebé increïbles pots caure en la temptació de quedar-te en l’anècdota. Però atenció: explica d’una manera molt clara i documentada quins són els processos personals i psicològics que provoquen les relacions de dependència amb terapeutes, gurús, coaches, i a processos de desenvolupament personal infinits. Interpel·la de manera múltiple: A clients i pacients que volen estar bé i es troben davant un veritable exèrcit d’això, de terapeutes, coach, gurús… I també a aquells/e que confonen aquesta recerca personal amb un desig íntim de voler ser persones especials i diferents de les altres, convertint-la en una via d’iluminació una mica fake. També a professionals: Des d’on treballem: partint de l’Ego, o bé des de la necessitat d’ajudar a altres per tal d’estar millor amb nosaltres mateixos/es, o potser des de l’ofici i la professionalitat? Què fem per tal que la gent estigui millor? I què fem per tal de -com a mínim- no fer mal? M’ha fet pensar com (sobre)vivim en una societat i un entorn cada cop més incert, líquid i amb manca de referents, on el mantra neoliberal és que les respostes es troben totes en un/a mateix/a. On la vida gairebé de manera completa es troba psicologitzada i gairebé tot té nom de patologia. La confusió és alta, cada cop ens sentim més sols i a la vegada ens carreguem tot el pes. Terreny adobat per a les conductes narcissistes, sense cap dubte. Però potser haurem de reflexionar més globalment i en profunditat sobre què ocorre i deixar d’assenyalar(nos) amb el dit. Perquè, al final, tots a nivell individual estem fent el millor que podem.

Llibres de Cultura i feminisme.

4) La veu i el poder de les dones. Dues conferències. Mary Beard (2017),Arcàdia Editorial. Mary Beard és Catedràtica de Clàssiques per l’universitat de Cambridge i aquest mini-volum recull les transcripcions de dues conferències, una sobre la Veu i l’altra sobre el Poder de les dones. En ambdues recull i descriu cóm són els conceptes culturals provinents de grecs i romans sobre aquests temes i com ens han influït fins a dia d’avui. Posteriorment i també des dels mateixos referents dona respostes a les qüestions que planteja: l’escassa i per tant desigual visibilitat de la dona en el poder i l’escassa veu que encara té en la vida pública. També sobre quines són les idees que seguim fent servir sobre el poder (i la influència, i l’autoritat) i que segueixen sent excloents per a la inmensa majoria de dones. Per què el recomano: Per la proximitat amb la que parla Beard, perquè dona nous punts de vista dels referents clàssics que esmenta en les dues conferències i perquè dona molt a pensar sobre què representen a la societat paraules com “veu” i “poder”. I perquè, un cop més, en els nostres orígens hi tenim respostes. 5) Mary Shelley i el Monstre de Franfenstein. Ricard Ruiz Garzón (2018). Angle Editorial. Qui va ser la Mary Shelley? Ràpid i malament, em surt dir que fou la mare de Frankestein . L’any 1818 i amb 19 anys Shelley va escriure la novel·la que es considera pionera en el gènere de la ciencia-ficció moderna i és ademés una de les obres cabdals de la literatura universal; per tot això, al llarg del 2018 s’ha celebrat el 200 aniversari de la seva publicació. Ruiz desmunta i ofereix per peces la vida i obra de Shelley, filla de Mary Wollstonecraft, filòsofa i pionera al seu torn del feminisme amb la seva obra “Vindicació dels drets de la dona”. El llibre va relacionant la novel·la, la figura de Shelley i tot allò que representa La Criatura i el seu creador -Victor Frankenstein- posant-los davant d’altres criatures fantàstiques, des de vampirs a Mr Hyde, passant per King Kong o el Golem. I amb això es parla de monstres (de ficció i privats), de feminisme, de ciència, de família, de dols, de cos, de relacions, i més. Per què el recomano: Ambdues edicions (en català i castellà) son precioses, molt documentades i cuidades. S’hi presenten moltíssimes dades i referències amb un estil natural i senzill que fa la lectura molt agradable. L’autor reivindica Shelley en les seves diferents vessants -com a autora, esposa, mare, amant, filla, compiladora d’obra d’altres- i com aquestes tenen el seu reflexe en la novel·la que la va fer famosa. Dic jo que potser això va ser el que va fer de “Frankenstein o el modern Prometeu” un llibre de molts matisos i que -des del terror- remou a molts nivells. i que per això ha esdevingut un clàssic i un referent. És un llibre que presentant a l’autora, per a mi fa la novel·la encara més gran. 6) De Ricard Ruiz Garzón també teniu ressenyat fa uns mesos “Las Voces y el laberinto”, un còmic sobre l’esquizofrènia amb il·lustracions obra d’Alfredo Borés i que és també part d’aquest llistat de llibres de 2018. 7) Patologías de la Realidad Virtual. Cibercultura y ciencia-ficción. Teresa López-Pellisa, 2016. Ed. Fondo de Cultura Económica. Colección Comunicación. Teresa López-Pellisa és Doctora en Humanitats i especialitzada en Estudis de Literatura Comparada sobre Fantàstic. En aquest assaig analitza des de la cultura -i especialment, des de les referències que tenim de la ciencia-ficció – cóm ens estem relacionant amb la tecnologia i com hi és tractada la dona en les diferents creacions i arquetips. Planteja -entre moltes altres coses- si amb la tecnologia podrem algun dia prescindir del cos, o també quin és el paper simbòlic que té la creació d’homes i dones artificials que substitueixin als/les de carn i os per fer companyia o (tam)bé donar plaer sexual. Tot això ho haureu vist en les notícies, però s’està plantejant des de la literatura i la imatge de ciència-ficció des de fa anys. Per què el recomano: És un llibre acadèmic que convida a aprofundir si tens curiositat per anar un pàs més enllà de les lectures sobre gènere o feminisme més enllà de “l’estandard” i descobrir noves referències. En la ficció que consumim (Netflix) podem ja trobar molts conceptes que queden esmentats al llibre sobre com els personatges fan servir la tecnologia per tal de modificar la realitat o bé adaptar-s’hi, fugir-ne o bé crear-ne una de nova. En aquests usos s’hi veuen també reflectits els conceptes i pràctiques de gènere. López-Pellisa ha un repàs extens i una nova categorització d’aquest imaginarien la cultura del fantàstic i la ciència-ficció. interpel·la ademés en què pensem quines seran les construccions, les manifestacions i les representacions de la realitat en el futur… que ja tenim aquí, -com a mínim a nivell tecnològic-. Cóm ens hi posicionarem? Fins aquí la primera part, en uns dies poso la segona. Si no trobes algun dels llibres i vius a Barcelona, escriu-me i donaré ón trobar-los que no sigui Amazon ;). Fins aviat!

Foto de Lisa Fotios de Pexels.com

He tancat el meu perfil d’Instagram

Marina — Thu, 15 Nov 2018 20:24:20 +0000

He tancat el meu perfil d’Instagram

Va ser instagram en aquesta ocasió, però hagués pogut ser facebook, o twitter, o snapchat, qualsevol xarxa social. Estaven fartes de comparar els seus estats emocionals i la seva vida amb les fotos i els vídeos dels altres. Fa poc i en qüestió de poc temps, dues persones em van dir això en començar la visita: “- Una cosa que he fet aquesta setmana ha estat tancar el meu Instagram. No podia més, estava ansiosa i tot. – I ara com estàs? – Molt més tranquil·la, no t’ho pots imaginar.” Les dues tenen una edat semblant -vint-i-pocs- i, a falta de més dades -2 persones no és una mostra representativa de res-, no em va semblar casual. En els 2 casos, les vaig felicitar sincerament. Van decidir apostar per elles i desdir-se de la pressió que potser tindrien dels altres de “no ser-hi”. No trobaràs per part meva un alegat tremendista ni anti-tecnològic de les xarxes socials. Si son enteses com una eina i aprenem a fer-les servir al nostre favor, son un bon recurs i amb un potencial descomunal per posar esforços en comú i donar-los sortida, con han demostrat aquest mateix any 2018 els moviments socials del #MeToo -#Cuéntalo aquí a Espanya- o les movilitzacions contra la sentència de La Manada o la vaga del #8M. Podem fer-les servir per reunir-nos, organitzar-nos i intentar canviar el món. D’altra banda, seria ingenu no tenir en compte el seus costats foscos, perquè també hi són. Aquests són alguns: – El principal vehicle de participació és la imatge. Pengem i veiem fotos i vídeos propis i dels altres. Com li vaig escoltar a la Dra en Humanitats Ingrid Guardiola: L’ús de les xarxes és voyeur de la vida dels altres i exhibicionista de la pròpia privacitat i vida. Som cadascú de nosaltres els que fem i posem el filtre de fins a on mostrem als altres. És important tenir en compte això: a més ús de les xarxes, més likes, més recerques, més interacció… més voyeurs som i com més pengem, més exhibicionistes ens tornem. I més ens comparem. I més som objecte -si, objecte- de comparació. – La seva despersonalització: és infinitament fàcil tenir comportaments que provoquin mal a una altra persona a la xarxa perquè la pantalla és un mitjà i a la vegada una barrera. Ens podem permetre riure’ns-en, insultar, humiliar, suplantar i amenaçar a una persona. Enviar fotos o imatges intimidants o assetjadores, difondre detalls privats d’algú o fotos privades amb l’única intenció de degradar i fer mal. – No tenim en compte que pengem informacions en xarxes disponibles a molta gent, la inmensa majoria de la qual no arribarem mai a conèixer. De tant en tant valdria la pena preguntar-se si compartiríem en veu alta les nostres reflexions o si ens posaríem com ens posem en les selfis que ens fem i pengem si estiguéssim davant milers de persones. -Faries el mateix si tinguessis els teus 3400 amics observant-te davant teu? Hi ha qui sí, però la majoria ens ho pensem un minutet com a mínim-. – L’anonimat, ja que si no hi ha denúncies a les autoritats, per a segons quin tipus de gent és molt llaminer a tenir conductes degradants o directament assetjadores i delictives sense conseqüències.

Com puc saber si m’estic passant?

No podem controlar les conductes dels altres. Sols -i no és poc- podem agafar responsabilitat sobre les nostres pròpies accions, pensaments, decisions i emocions. Des d’una òptica estrictament personal, quan cadascú de nosaltres podem tenir un problema -no adicció- per ús excessiu de les xarxes socials? – Quan la vida a les xarxes guanya massa presència respecte la vida de fora. Quan hi ha un excés de temps i energies dedicats. Com es veu aquest excès? Si estàs més temps parlant virtualment que personalment. Si les xarxes socials t’estàn treient temps de les altres activitats que fas o feies abans. Si menges pitjor o dorms menys i /o pitjor -això últim és més important del que sembla-. – Quan hi ha una confusió entre la nostra vida més virtual, la que té les pantalles com a mitjà, i la que tenim tangible, tocable, palpable, física, sense pantalles com a intermediari. La ment per si sola no distingeix si un somni és un fet real o és un somni. Recordant-lo, el fem conscient i ho distingim -tot i que de vegades costa més-. La meva opinió és que passa igual amb les converses virtuals. Ens sentim propers a idees o persones o fets que no hi són amb nosaltres, sinò que hi accedim per la pantalla. – Quan el que pensem de nosaltres mateixos i els nostres estats d’ànim depenen principalment del judici i les reaccions dels altres. “Tants likes, tants followers, tants amics, ==> tant valc”. – Quan ens comparem amb la felicitat, perfecció i vida ideal i d’etern somriure que mostren els altres i ens frustrem i entristim, veient la pròpia vida com a grisa, sense prou felicitat. AMb la sensació de “què malament ho faig” o, “no faig prou, perquè tota aquesta gent sí ho aconsegueix”. – Quan vivim per mostrar-ho a les xarxes. Quan l’oci és una feina productiva més, en la que cal obtenir resultats en forma de likes, shares i comentaris (“Guapíssima!!”). Quan has penjat una foto a instagram que ha tingut por impacte i la teva següent publicació és una selfie amb tots els detalls pensats segons el que penses que agrada i, per tant, “funciona”. Quan estàs fent de la teva màscara de somriure, la teva vida.

A dia d’avui, ens estan influint perquè ens comparem.

De fet, sembla que per fi comença a haver dades que ho corroboren: Segons aquest estudi de la Universitat de Pennsylvania , hi ha una relació entre el temps que es passa consultant instagram i els seus efectes sobre diferents indicadors de l’estat d’ànim -Autoestima, símptomes depressius, ansietat general, visió sobre el propi cos-. La conclusió que dona és força interessant: no caldria suprimir les nostres comptes, però el més beneficiós és fer l’ús més acotat en el temps possible. Dit en altres paraules: com menys temps s’hi passi, millor. Per mantenir uns bons nivells de salut mental, cal umantenir l’ús de xarxes socials sols 30 minuts al dia. Està començant a haver dades com aquest altre estudi, molt esbiaixat perquè sols s’ha fet en dones, però sembla que passar més estona a Instagram té efectes sobre l’auto-percepció, és a dir, el concepte que tenim de nosaltres mateixos/es, perquè ens estem comparant constantment.

Pensa en un moment en quin ús dones a les teves xarxes:

Quin és el propòsit, PER A QUÈ les fas servir. Pots pensar que és oci, i segur, però mira que també participem en una activitat econòmica. Amb les dades que generes, altres fan negoci. I a aquests altres els interessa que no deixem de generar dades. Tens l’eina gratis -o gairebé-, i el seu cost, el que et costa a tu, és el teu temps. Creus que no té valor? Recorda la dita: “el temps és or”. I el temps que els dediques als altres o a la pantalla, no te’l dediques a tu, ni a les persones, ni a allò que estimes.

Al seu assaig “L’ull i la Navalla”, Ingrid Guardiola diu: Ja no es tracta de veure, sinò de ser vist i al mateix temps, d’acumular i actualitzar dades. Les pàgines web informatives, les xarxes socials o altres aplicacions estan pensades com una socialització del temps. (…) La sola idea d’actualitzar (refrescar) contínuament les pantalles per veure quines interaccions hi ha o la de rebre notificacions per alertar-nos van en aquesta direcció.”.(Arcàdia Edicions, 2018, pág 38)

Sense tremendismes: Què puc fer? Com puc guanyar temps?

El primer punt és una reiteració: cal que reflexionem un momentet, sense culpa ni drama ni donar-nos cops al pit: Per a què les fem servir. Enmudir les notificacions. Això es pot fer desde la mateixa configuració de so i notificacions del teu smartphone. I desconnecta’t (Log Out) de les que fas servir menys -si, es pot fer, podem tenir les aplicacions instal·lades, però desactivades-. I la bateria t’ho agrairà. També t’ho agrairà si a les opcions avançades, li desactives les actualitzacions constants de les apps. FEnt això, el mòvil actualitzarà sols quan entris a cada app. Posa’t un horari: hi ha qui a una determinada hora silencia i apaga la connexió de dades per no rebre res fins al matí següent. I acostuma als teus contactes i amistats de que no sempre estás disponible. Que com a la feina -espero- hi ha un horari. Qui t’aprecia, ho entendrà. I qui no… Doncs aquí tens un bon filtre. Amb una trucada de veu soluciones molt més ràpid el que sigui que no pas amb converses de text amb 50 notes de veu… O amb notes de veu de 15 minuts. Posar el mòbil cap per avall quan no el fem servir. Si s’ilumina, sols ho veurà la taula. De tant en tant, sortir sense el mòbil a la butxaca. O aprofitar dies de festa per estar llargues estones amb les dades desconnectades. Si es gaudeix amb allò que es fa en lloc seu, sense adonar-se s’arriba a oblidar que hi ha el mòbil. Si tens més idees, estaré encantada de que les compartim. O que em contactis pel que necessitis. Fins aviat!

Foto: https://pixabay.com/es/humanos-observador-exposici%C3%B3n-2944064/

Paraula clau: Confiança, part 2

Marina — Mon, 15 Oct 2018 00:58:31 +0000

Paraula clau: Confiança, part 2

A tu, que apostes per la seguretat. En l’anterior entrada vaig intentar explicar la idea de Confiança personal amb la que treballo a consulta. Aquesta segona sorgeix de la pregunta que sovint es dona després: “I això como ho faig?” Des de una entrada de bloc em costa donar receptes o consells, ja que prefereixo treballar i veure amb cada persona quina pot ser la seva via de confiança -o de la solució que calgui-. En comptes doncs de consells a l’ús, prefereixo donar algunes pautes a seguir si allò que es pretén és ignorar tot allò que he comentat fins a aquest moment sobre la confiança i per tant apostar per la idea d’obtenir seguretat. -perquè qui sap, tampoc tinc perquè ser convincent al 100%-.

9 maneres de buscar el 100% de seguretat

1.- En primer lloc, naturalment, cal que passis olímpicament de tot allò que tingui a veure amb confiança en tu mateix/a. 2.- Davant un dubte que tinguis, pregunta la seva opinió a tota aquella persona que puguis. Explica el que ocorre amb tot luxe de detalls, demanant sense fi què pensen, què farien i, sobretot no et deixis la pregunta més important: qué hauries de fer tu. Tant hi fa si aquestes persones et coneixen molt, poc o gens. Es tracta de recollir el màxim número possible d’opinions. A partir d’aquí, intenta treure una única conclusió d’allò que hauries de fer. I per suposat i sense dubtar-ho, fes-ho. 3.- Si fas alguna cosa que t’agrada, com esport, dibuixar, escriure, o alguna manualitat, demana també la opinió sobre allò que fas i si hauries de canviar alguna cosa. I de nou, fes-ho. I si pot ser, dona-ho a algú perquè ho modifiqui directament. 4.- Accepta consells tot i que no els hagis demanat. Dona les gràcies i segueix-los. 5.- Davant qualsevol dubte, intenta sempre preveure tot allò que pugui ocòrrer, per més poc probable o absurd que pugui semblar. Quan no hi ha confiança i encara no hi ha seguretat, totes les possibilitats estan obertes. I recorda sempre que mai s’està prou preparat per a res si nos’ha previst abans. 6.- Mai de la vida et permetis improvitzar. Mai sortiria prou bé. 7.- Tampoc et permetis escoltar la teva intuïció. La seguretat no entén de sensacions no conscients que surten de la teva experiència i sentit comú. Ni cas. 8.- O les coses estan i surten perfectes o fatal. No cedeixis a la temptació de pensar que quelcom és “passable” o que “pots anar tirant” si no ha sortit TANT o més bé de cóm hauria d’haver sortit. Tingues sempre la seguretat de que si alguna cosa surt bé, probablement sigui per la intervenció d’alguna altra persona, perquè alguna cosa t’haurà dit o haurà fet, no per res que hagis fet tu. 9.- Finalment, no oblidis mai que sempre pots vendre-li la teva ànima a aquell que et prometi alguna cosa amb el 100% de seguretat a la teva vida. No tinguis en compte que aquest 100% és com els 3 Reis Mags d’Orient.

De seguretat, mai hi ha prou

Hi ha més maneres de reduir la teva confiança personal al mínim i destinar tots els teus recursos en la recerca de seguretat. Aquestes son només algunes idees. La seguretat compleix sempre el següent principi: que resta confiança tant si l’anem buscant com si l’aconseguim efímerament. Tot i així, voldria de nou animar-te a provar de construir confiança en tu, i que aprofitis qualsevol ocasió. El motiu és el següent: que si la seguretat convida sempre a anticipar i preveure els problemes –el que en moltes ocasions ens du a obsessions-, conrear la confiança ens ajuda a guanyar capacitat per poder fer front als mateixos problemes. I aquesta capacitat farà que els costos personals i en la idea que tens de tu mateix/a seran més minses. Cadascú som el nostre principal recurs a l’hora d’enfrontar la vida. Et convido a treure-li partit. I a que em preguntis si en quelcom no he sigut prou clara. Aquí tens la primera part d’aquest article, per si acabes d’arribar. Fins aviat!

Foto de Rawpixel.com a www.pexels.com

Paraula clau: Confiança

Marina — Sun, 07 Oct 2018 23:47:09 +0000

Paraula clau: Confiança

T’has plantejat mai qué vol dir “Confiança” per a tu? Molta gent arriba a consulta volent tenir força i seguretat, sobretot aquesta segona. Això implica obtenir la certesa que hi haurà coses dolentes que no passaran, o aconseguir la seguretat de que no fallarem. En definitiva, el que es demana és “vull tenir seguretat en mi mateix/a”. En la conversa que segueix després d’aquesta frase, resulta que en moltes ocasions la seguretat no té a veure amb la fortalesa, sinò amb evitar la sensació de debilitat. Pot semblar que son el mateix, però si ho penses un minut, veuràs de seguida que no ho són. Volem no patir davant la vida, o que no afecti, com si fos natural, aconseguible i desitjable convertir-se en un ésser invulnerable i indestructible. I la insensibilitat no té a veure amb una fortalesa sana, en cap sentit. Per tant, quan sorgeix la seguretat, jo proposo una paraula alternativa i que des del meu punt de vista, és de molta més ajuda per tal de veure’s capaç de seguir endavant, tot i les dificultats. Es tracta de la CONFIANÇA.

Per què Confiança?

La seguretat és una qualitat, ve de “segur”. I quelcom segur és, per definició, exempt de risc o de dubte. El que ocorre és que dona igual quant o com ho intentem, no hi ha cap aspecte de la vida ni del món on es pugui garantir una inexistència total de risc. Em va convèncer la meva temporada treballant en prevenció de riscos laborals. I ni tan sols en un lloc com la NASA s’atreveixen a parlar de 100% o 0% de risc. En canvi, la definició de confiança ens remet al fet de tenir fe o esperança en algú o en alguna cosa, incloent a un/a mateix/a. Aquest és un dels motius pels quals aposto per ella. El segon motiu ve del primer: la seguretat és quelcom que ens ha de venir de fora de nosaltres, ja sigui dels altres, de coses o institucions. Una famosa frase que s’atribueix a Benjamin Franklin diu que ”Aquells que renunciarien a una llibertat essencial per comprar una mica de seguretat momentània, no mereixen ni llibertat ni seguretat”. Quan alguna cosa que ens afecta tant i és tant volguda no depén en cap mesura de nosaltres mateixos, perdem la capacitat d’acció de fer o decidir. Això fa que ens convertim en passius i depenents de que aquesta seguretat funcioni. D’altra banda, intentem fer tot allò possible perquè aquesta seguretat no se’ns escapi, el que ens genera una gran tensió, indefensió i inseguretat. Sigui com sigui, si sols apostem per sentir seguretat, podem quedar-nos impotents i indefensos.

Allò que perdura ve dels afectes

La confiança és quelcom que surt d’un mateix, la podem sentir com una escalfor en la nostra part més visceral i interna. Quan confiem en algú i li diem, moltes vegades posem la màal cor. Quan volem generar confiança i expressar amor als altres, també fem el mateix gest. Amb això vull dir que de la mateixa manera que la confiança en els altres sorgeix de la proximitat, del contacte, de conèixe’s i de la fe en que “no em fallarà, em farà bé”, té també tot el sentit que l’autoconfiança i la fe en un/a mateix/a sorgeixi de l’afecte i l’amor que ens tigem a nosaltres mateixos i que a la vegada, l’alimenti. Buscar la seguretat, especialment per por, fa que baixi el convenciment de que per nosaltres mateixos podem fer front als problemes, els reptes o la vida. Podem buscar fora aquesta sensació que no sentim dins. Però ocorre que la seguretat, si s’arriba a sentir, no produeix la mateixa sensació que la confiança, perquè no és afectiva sinò que sorgeix a partir de l’absència -i no total- de la por. I per evitar la por i sentir seguretat, procurem evitar els problemes o bé anticipar-los, en ocasions obsessivament. Conrear la confiança comporta tenir la capacitat de fer, tot i tenir la por amb nosaltres. Quan una persona fa el camí d’escoltar-se, veure’s, valorar-se, reconèixe’s i donar-se permís, fent tot això es cuida. Quan ens cuidem alimentem la nostra confiança.És un regal que ens podem fer a nosaltres mateixos molt més durador que la seguretat, sempre més efímera. Fomentar la confiança n ens evitarà el patiment si aquest sorgeix, però és una ajuda molt més efectiva. Serveix per guanyar capacitat per fer front als mateixos problemes. Com a mínim, podrem sentir-nos amb potencial per fer coses en lloc desentir-nos impotents. Cuidar als altres i cuidar-nos és potent i potencia. En la propera entrada donaré alguns detalls més sobre aquesta paraula. Fins aviat!

Foto de Life of Pix a www.pexels.com

Com duem Les Distàncies

Marina — Tue, 11 Sep 2018 23:49:31 +0000

Com duem Les Distàncies

Aquest passat cap de setmana vaig veure la pel·lícula “Les distàncies”. La història és molt senzilla: un grup d’amics de la universitat, l’Olivia, en Guille, l’Eloi i l’Anna, viatjen a Berlín amb la intenció de visitar al seu amic Alex per sorpresa, ja que fa temps que hi viu i amb qui poc a poc han anat perdent el contacte. Els aconteixements, converses i decisions que s’aniran donant farà que per cap d’ells el cap de setmana resulti ser allò que s’esperava… i intentava que fos.

Retrat generacional

Buscant informació sobre la pel·lícula, vaig donar amb aquesta entrevista a la seva directora i co-autora del guió, Elena Trapé. En ella, Trapé admet que el film és un retrat generacional dels que tenim entre 30-40 i pocs anys, decebuts per les expectatives no complertes i la precarietat. Però més enllà d’això, els personatges ens mostren diferents maneres de reaccionar davant les decepcions i els èxits: tenim qui evita i fuig, tenim qui s’arrapa al passat desitjant poder tornar a aquell moment idealitzat per la nostàlgia i que, tan sols potser, va marcar un “abans i un després”. Tenim qui s’adona de que on és ja no és el seu lloc i que cal prendre la decisió de marxar.

Per què parlo d’ella?

Ras i curt: Perquè m’ha agradat. Pero també pel següent: Estem en una época Netflixiana en la que allò que busquem en l’entreteniment és que ens sorprenguin amb girs de guió efectistes que no podiem preveure o grans dosis de provocació. Quan això no ocorre, sovint deixem la sèrie o peli penjades (“hi ha molt més per veure”). En aquesta ocasió no trobareu això sino una història amb ritme, hi passen coses, però on es diu molt amb molt poc i on qualsevol detall fa reflexionar de manera personal, perquè els personatges que veiem son persones i no clixès. Aquest és un tipus de pel·lícula que, per a mi, cal reivindicar per tal que no desaparegui: aquella de la que surts contenta perquè t’ha agradat però que “no et torna boja”… Però que hores i dies més endavant t’adones que t’ha deixat llavor i hi segueixes pensant i reflexionant, trobant-hi més i més subtemes: com les tecnologies no son prous per acostar segons quines distàncies espacials ni temporals, com vivim la sexualitat i les relacions, si busquem un contacte amb l’altre d’ànima a ànima o bé que sigui algú a qui consumim pel nostre plaer… entre molts altres. Si allò que fem cada dia ens acosta més a la persona que som per reconèixer-nos i sentir-nos bé caminant amb les nostres pròpies sabates. Si el mateix o altres coses ens apropa a aquells/es a qui estimem, o bé sense voler, fa que creixin les distàncies. Si les solucions que intentem son coherents amb la situació i amb nosaltres o bé teatrals i desesperades, buscant provocar aconteixements que de manera “natural” no arriben. Fa reflexionar sobre si davant les dificultats, fugim o enfrontem. Et convido a veure-la, i més enllà de intentar identificar-te amb algun dels comportaments dels personatges, procurar fer-ho amb afecte i compassió. Perquè tots i cadascun fan bonament el que poden i per tant, als expectadors el que ens demanen és que siguem generosos amb elles i ells i connectem amb el que els passa. Que deixem per tant de banda la mentalitat neoculpabilitzadora i no jutgem si les seves actituds son prou bones o les que calen per aconseguir l’èxit a la vida. Però de les actituds fictícies i neoliberalismes culpabilitzadors ja em parlarem un altre dia. Espero que gaudeixis “Les distàncies”. I per tot allò que tingui a veure amb la comprensió i la generositat, que son formes d’estima i cura a un mateix/a i als altres, pots consultar-me. Fins aviat!

Pòster extret de www.ecartelera.com