El 13 de febrer es “celebra” el dia mundial de la solteria. Va sorgir com una contrareacció al Sant Valentí del dia 14, on es dona l’exaltació de l’amor (sols) de parella monògama. El dia 13 en canvi, pretén donar el seu espai a les persones que no estan en parella. Com el dia 14, és una “festa” comercial, però podem aprofitar-la per reflexionar una mica sobre la solteria, i en especial el que anomenaríem viure la solteria de manera sana.
Què significa la parella?
Segons a qui preguntis, acaba ràpid: Tot. I no aniria desencaminada: En la nostra societat i cultura, la parella esdevé un pilar. De la parella surt la família, ens hipotequem principalment amb la parella, en moltes ocasions ens independitzem (si ho aconseguim) amb la parella. Es veu la parella estable i monògama com la porta d’entrada a la vida adulta, molt més que acabar els estudis o trobar una feina.
També en la parella i estable) hi ha com la confirmació de que saps mantenir relacions estables. Si no tens parella o no les mantens, o no hi estàs interessat/da, es desperta una certa sospita sobre tu: Por al compromís? Traumes amb parelles passades? Ets massa egoista? En canvi, no hi ha la mateixa preocupació sobre si la mateixa persona pot mantenir relacions d’amistat profunda i perduradora en el temps amb varies persones, o sobre si manté relacions sanes i nutridores amb la pròpia família.
Perquè preguntem a algú si està en parella o quan en tindrà (especialment a les dones), però mai preguntem sobre les seves amistats? “ja t’has arreglat amb fulanita, us torneu a parlar?”, “Quant fa que no fas unes cerveses amb mengano?”. Trobo que com a mínim, canviarien alguns dinars-sopars de Nadal.
Perquè passa això? Una pista la dona l’escriptora Brigitte Vasallo al llibre “Pensamiento monógamo, terror poliamoroso” quan parla de la jerarquia de les relacions. Si fèssim una escala de les relacions de més a menys importància a nivell social, la parella es posa al capdamunt de la jerarquia. un exemple d’això que posa Vasallo: T’has preguntat mai perquè al teu cotxe hi ha 2 seients, de pilot i copilot? Perquè l’estructura bàsica de la nostra societat és la parella, és la relació més important. Monògama, preminentment. I afortunadament hem obert el ventall a que no sols sigui cisheteronormativa, per sort. Però parella. No fos cas.
Pero quan la parella es trenca…
No és casual que la ruptura de la parella i en especial un divorci (fins i tot els més amistosos) siguin tant estressants: marquen un canvi vital a molts nivells de la persona. Un canvi en la parella és un canvi radical en la vida. La paradoxa és que quan es trenca la parella, qui sosté a qui ha patit la ruptura és precisament tota aquesta gent que no està al capdamunt. Ai las: Amics, família, gent coneguda de les diferents xarxes son les que recullen, sostenen i ajuden a continuar.
No vull explicar-me malament: una parella sana és molt desitjable, podem treure i donar el millor de nosaltres estant en parella. El que voldria, si pogués triar alguna cosa, és que també estar en solteria fos igual de ben vist, que no es relacioni amb “la soledat” i no generi sospites ni faci qüestionar-te ni qüestionar a ningú altre.
Visca la solteria sana
El millor estat afectiu (parella, solteria) és aquell en el que s’hi està a gust i s’hi està per decisió pròpia i chimpún. És cert que no es pot estar en parella quan es vol (perquè tu sols tens el 50% d’aquesta decisió, l’altra 50% és de l’altra persona). També és cert que no és sa intentar retenir a l’altre si no vol continuar amb la relació ni és sa retenir-te en una relació on no s’hi està bé.
Així, per a una solteria sana, el primer que cal és deixar de veure-la com el resultat d’un fracàs i a tu mateixe com a una persona fracassada si no estàs en parella, especialment si t’agradaria estar-hi.
En aquest sentit, per evitar el sentiment de fracás podem acabar ficades gairebé sense adonar-nos en situacions que poden viure’s pitjor que la pròpia por a la soledat. Molta gent, per exemple, considera que dins del malestar, gairebé prefereix sentir-se sola perquè no està en una relació que no pas sentir-se sola dins de la relació perquè la connexió amb l’altre ha desaparegut.
Si estás solter/a o ser solter/a i estàs bé amb tu mateixe és més fácil que estiguis bé en parella. Perquè la parella pot aportar molta satisfacció a la vida però també complexitat. La part de la complexitat no la contemplem habitualment i ens la trobem de nassos quan hi ha dificultats, però sempre està present. Coordinar-se amb una altra persona sencera com tu és gratificant, però també complexe i un repte. Trobo també necessari que pensem que podem, perquè no, estar bé sense parella. Perquè estar en parella, per estar-hi bé, ha de ser una elecció, no una necessitat.
Objectiu: benestar
Si hi ha un deure que haguem de complir, hauria de ser que cada persona sigui capaç de cuidar-se i estar bé per si mateixa en la seva xarxa social. Que la parella sigui el principal lloc per sentir-te bé amb tu mateixe és una trampa. Si algú pretén que una parella amb tu sigui el seu únic lloc de benestar, la relació estarà desequilibrada i acabarà no sent sana per ningú. En la meva opinió, que quelcom sigui sa ve del benestar que s’hi sent i que sigui resultat d’una decisió lliure i reflexionada.
Una mica de reflexió.
Ho apuntava abans: No estar en parella no hauria de ser considerat solitud. Tenir aquest concepte du al sentiment d’estar obligatòriament d’aquesta manera, i aquesta idea és una porta d’entrada descomunal cap a la dependència afectiva.
Tampoc ha de ser considerat un lligam o una obligació. Si si les relacions son sanes, tampoc hem de considerar que estar sense parella és “ser lliure”. Alguna cosa falla si així ho concebim.
Si has arribat fins aquí i desitges viure en relacions sanes tant amb tu mateixe com en parella, et proposo algunes reflexions:
Soc una persona soltera o ara estic solter/a? Estic a gust amb això?
Què significa per a mi estar sense parella que estar en parella? Com em veig en una situació i en una altra?
Com soc jo quan estic sense parella i com em veig quan estic en parella? Canvio molt? Em veig millor o pitjor en una situació que en una altra?
De quina manera vull estar? Quines coses son per a mi límits que no vull deixar passar? Com em cuido estant sense parella? I com em cuido quan estic en parella? Canvia molt?
I recorda: l’egoista no és qui es cuida. És qui per cuidar-te no li importa perjudicar a altres. No oblidem mai la responsabilitat.
