Va ser instagram en aquesta ocasió, però hagués pogut ser facebook, o twitter, o snapchat, qualsevol xarxa social.
Estaven fartes de comparar els seus estats emocionals i la seva vida amb les fotos i els vídeos dels altres. Fa poc i en qüestió de poc temps, dues persones em van dir això en començar la visita:
“- Una cosa que he fet aquesta setmana ha estat tancar el meu Instagram. No podia més, estava ansiosa i tot.
– I ara com estàs?
– Molt més tranquil·la, no t’ho pots imaginar.”
Les dues tenen una edat semblant -vint-i-pocs- i, a falta de més dades -2 persones no és una mostra representativa de res-, no em va semblar casual. En els 2 casos, les vaig felicitar sincerament. Van decidir apostar per elles i desdir-se de la pressió que potser tindrien dels altres de “no ser-hi”.
No trobaràs per part meva un alegat tremendista ni anti-tecnològic de les xarxes socials. Si son enteses com una eina i aprenem a fer-les servir al nostre favor, son un bon recurs i amb un potencial descomunal per posar esforços en comú i donar-los sortida, con han demostrat aquest mateix any 2018 els moviments socials del #MeToo -#Cuéntalo aquí a Espanya- o les movilitzacions contra la sentència de La Manada o la vaga del #8M. Podem fer-les servir per reunir-nos, organitzar-nos i intentar canviar el món.
D’altra banda, seria ingenu no tenir en compte el seus costats foscos, perquè també hi són. Aquests són alguns:
– El principal vehicle de participació és la imatge. Pengem i veiem fotos i vídeos propis i dels altres.
Com li vaig escoltar a la Dra en Humanitats Ingrid Guardiola: L’ús de les xarxes és voyeur de la vida dels altres i exhibicionista de la pròpia privacitat i vida.
Som cadascú de nosaltres els que fem i posem el filtre de fins a on mostrem als altres. És important tenir en compte això: a més ús de les xarxes, més likes, més recerques, més interacció… més voyeurs som i com més pengem, més exhibicionistes ens tornem. I més ens comparem. I més som objecte -si, objecte- de comparació.
– La seva despersonalització: és infinitament fàcil tenir comportaments que provoquin mal a una altra persona a la xarxa perquè la pantalla és un mitjà i a la vegada una barrera. Ens podem permetre riure’ns-en, insultar, humiliar, suplantar i amenaçar a una persona. Enviar fotos o imatges intimidants o assetjadores, difondre detalls privats d’algú o fotos privades amb l’única intenció de degradar i fer mal.
– No tenim en compte que pengem informacions en xarxes disponibles a molta gent, la inmensa majoria de la qual no arribarem mai a conèixer. De tant en tant valdria la pena preguntar-se si compartiríem en veu alta les nostres reflexions o si ens posaríem com ens posem en les selfis que ens fem i pengem si estiguéssim davant milers de persones. -Faries el mateix si tinguessis els teus 3400 amics observant-te davant teu? Hi ha qui sí, però la majoria ens ho pensem un minutet com a mínim-.
– L’anonimat, ja que si no hi ha denúncies a les autoritats, per a segons quin tipus de gent és molt llaminer a tenir conductes degradants o directament assetjadores i delictives sense conseqüències.
Com puc saber si m’estic passant?
No podem controlar les conductes dels altres. Sols -i no és poc- podem agafar responsabilitat sobre les nostres pròpies accions, pensaments, decisions i emocions.
Des d’una òptica estrictament personal, quan cadascú de nosaltres podem tenir un problema -no adicció- per ús excessiu de les xarxes socials?
– Quan la vida a les xarxes guanya massa presència respecte la vida de fora. Quan hi ha un excés de temps i energies dedicats. Com es veu aquest excès? Si estàs més temps parlant virtualment que personalment. Si les xarxes socials t’estàn treient temps de les altres activitats que fas o feies abans. Si menges pitjor o dorms menys i /o pitjor -això últim és més important del que sembla-.
– Quan hi ha una confusió entre la nostra vida més virtual, la que té les pantalles com a mitjà, i la que tenim tangible, tocable, palpable, física, sense pantalles com a intermediari. La ment per si sola no distingeix si un somni és un fet real o és un somni. Recordant-lo, el fem conscient i ho distingim -tot i que de vegades costa més-. La meva opinió és que passa igual amb les converses virtuals. Ens sentim propers a idees o persones o fets que no hi són amb nosaltres, sinò que hi accedim per la pantalla.
– Quan el que pensem de nosaltres mateixos i els nostres estats d’ànim depenen principalment del judici i les reaccions dels altres. “Tants likes, tants followers, tants amics, ==> tant valc”.
– Quan ens comparem amb la felicitat, perfecció i vida ideal i d’etern somriure que mostren els altres i ens frustrem i entristim, veient la pròpia vida com a grisa, sense prou felicitat. AMb la sensació de “què malament ho faig” o, “no faig prou, perquè tota aquesta gent sí ho aconsegueix”.
– Quan vivim per mostrar-ho a les xarxes. Quan l’oci és una feina productiva més, en la que cal obtenir resultats en forma de likes, shares i comentaris (“Guapíssima!!”). Quan has penjat una foto a instagram que ha tingut por impacte i la teva següent publicació és una selfie amb tots els detalls pensats segons el que penses que agrada i, per tant, “funciona”. Quan estàs fent de la teva màscara de somriure, la teva vida.
A dia d’avui, ens estan influint perquè ens comparem.
De fet, sembla que per fi comença a haver dades que ho corroboren: Segons aquest estudi de la Universitat de Pennsylvania , hi ha una relació entre el temps que es passa consultant instagram i els seus efectes sobre diferents indicadors de l’estat d’ànim -Autoestima, símptomes depressius, ansietat general, visió sobre el propi cos-.
La conclusió que dona és força interessant: no caldria suprimir les nostres comptes, però el més beneficiós és fer l’ús més acotat en el temps possible. Dit en altres paraules: com menys temps s’hi passi, millor. Per mantenir uns bons nivells de salut mental, cal umantenir l’ús de xarxes socials sols 30 minuts al dia.
Està començant a haver dades com aquest altre estudi, molt esbiaixat perquè sols s’ha fet en dones, però sembla que passar més estona a Instagram té efectes sobre l’auto-percepció, és a dir, el concepte que tenim de nosaltres mateixos/es, perquè ens estem comparant constantment.
Pensa en un moment en quin ús dones a les teves xarxes:
Quin és el propòsit, PER A QUÈ les fas servir. Pots pensar que és oci, i segur, però mira que també participem en una activitat econòmica. Amb les dades que generes, altres fan negoci. I a aquests altres els interessa que no deixem de generar dades. Tens l’eina gratis -o gairebé-, i el seu cost, el que et costa a tu, és el teu temps. Creus que no té valor? Recorda la dita: “el temps és or”. I el temps que els dediques als altres o a la pantalla, no te’l dediques a tu, ni a les persones, ni a allò que estimes.
Al seu assaig “L’ull i la Navalla”, Ingrid Guardiola diu:
Ja no es tracta de veure, sinò de ser vist i al mateix temps, d’acumular i actualitzar dades. Les pàgines web informatives, les xarxes socials o altres aplicacions estan pensades com una socialització del temps. (…) La sola idea d’actualitzar (refrescar) contínuament les pantalles per veure quines interaccions hi ha o la de rebre notificacions per alertar-nos van en aquesta direcció.”.(Arcàdia Edicions, 2018, pág 38)
Sense tremendismes: Què puc fer? Com puc guanyar temps?
El primer punt és una reiteració: cal que reflexionem un momentet, sense culpa ni drama ni donar-nos cops al pit: Per a què les fem servir.
Enmudir les notificacions. Això es pot fer desde la mateixa configuració de so i notificacions del teu smartphone. I desconnecta’t (Log Out) de les que fas servir menys -si, es pot fer, podem tenir les aplicacions instal·lades, però desactivades-. I la bateria t’ho agrairà. També t’ho agrairà si a les opcions avançades, li desactives les actualitzacions constants de les apps. FEnt això, el mòvil actualitzarà sols quan entris a cada app.
Posa’t un horari: hi ha qui a una determinada hora silencia i apaga la connexió de dades per no rebre res fins al matí següent. I acostuma als teus contactes i amistats de que no sempre estás disponible. Que com a la feina -espero- hi ha un horari. Qui t’aprecia, ho entendrà. I qui no… Doncs aquí tens un bon filtre.
Amb una trucada de veu soluciones molt més ràpid el que sigui que no pas amb converses de text amb 50 notes de veu… O amb notes de veu de 15 minuts.
Posar el mòbil cap per avall quan no el fem servir. Si s’ilumina, sols ho veurà la taula.
De tant en tant, sortir sense el mòbil a la butxaca.
O aprofitar dies de festa per estar llargues estones amb les dades desconnectades. Si es gaudeix amb allò que es fa en lloc seu, sense adonar-se s’arriba a oblidar que hi ha el mòbil.
Si tens més idees, estaré encantada de que les compartim. O que em contactis pel que necessitis.
Fins aviat!
Foto: https://pixabay.com/es/humanos-observador-exposici%C3%B3n-2944064/
