Aquest passat cap de setmana vaig veure la pel·lícula “Les distàncies”. La història és molt senzilla: un grup d’amics de la universitat, l’Olivia, en Guille, l’Eloi i l’Anna, viatjen a Berlín amb la intenció de visitar al seu amic Alex per sorpresa, ja que fa temps que hi viu i amb qui poc a poc han anat perdent el contacte. Els aconteixements, converses i decisions que s’aniran donant farà que per cap d’ells el cap de setmana resulti ser allò que s’esperava… i intentava que fos.
Retrat generacional
Buscant informació sobre la pel·lícula, vaig donar amb aquesta entrevista a la seva directora i co-autora del guió, Elena Trapé. En ella, Trapé admet que el film és un retrat generacional dels que tenim entre 30-40 i pocs anys, decebuts per les expectatives no complertes i la precarietat.
Però més enllà d’això, els personatges ens mostren diferents maneres de reaccionar davant les decepcions i els èxits: tenim qui evita i fuig, tenim qui s’arrapa al passat desitjant poder tornar a aquell moment idealitzat per la nostàlgia i que, tan sols potser, va marcar un “abans i un després”. Tenim qui s’adona de que on és ja no és el seu lloc i que cal prendre la decisió de marxar.
Per què parlo d’ella?
Ras i curt: Perquè m’ha agradat. Pero també pel següent: Estem en una época Netflixiana en la que allò que busquem en l’entreteniment és que ens sorprenguin amb girs de guió efectistes que no podiem preveure o grans dosis de provocació. Quan això no ocorre, sovint deixem la sèrie o peli penjades (“hi ha molt més per veure”). En aquesta ocasió no trobareu això sino una història amb ritme, hi passen coses, però on es diu molt amb molt poc i on qualsevol detall fa reflexionar de manera personal, perquè els personatges que veiem son persones i no clixès.
Aquest és un tipus de pel·lícula que, per a mi, cal reivindicar per tal que no desaparegui: aquella de la que surts contenta perquè t’ha agradat però que “no et torna boja”… Però que hores i dies més endavant t’adones que t’ha deixat llavor i hi segueixes pensant i reflexionant, trobant-hi més i més subtemes: com les tecnologies no son prous per acostar segons quines distàncies espacials ni temporals, com vivim la sexualitat i les relacions, si busquem un contacte amb l’altre d’ànima a ànima o bé que sigui algú a qui consumim pel nostre plaer… entre molts altres.
Si allò que fem cada dia ens acosta més a la persona que som per reconèixer-nos i sentir-nos bé caminant amb les nostres pròpies sabates. Si el mateix o altres coses ens apropa a aquells/es a qui estimem, o bé sense voler, fa que creixin les distàncies. Si les solucions que intentem son coherents amb la situació i amb nosaltres o bé teatrals i desesperades, buscant provocar aconteixements que de manera “natural” no arriben.
Fa reflexionar sobre si davant les dificultats, fugim o enfrontem.
Et convido a veure-la, i més enllà de intentar identificar-te amb algun dels comportaments dels personatges, procurar fer-ho amb afecte i compassió. Perquè tots i cadascun fan bonament el que poden i per tant, als expectadors el que ens demanen és que siguem generosos amb elles i ells i connectem amb el que els passa. Que deixem per tant de banda la mentalitat neoculpabilitzadora i no jutgem si les seves actituds son prou bones o les que calen per aconseguir l’èxit a la vida.
Però de les actituds fictícies i neoliberalismes culpabilitzadors ja em parlarem un altre dia. Espero que gaudeixis “Les distàncies”.
I per tot allò que tingui a veure amb la comprensió i la generositat, que son formes d’estima i cura a un mateix/a i als altres, pots consultar-me.
Fins aviat!
Pòster extret de www.ecartelera.com
