Estem parlant molt aquests dies de la tornada a la rutina. Hi ha persones que manifesten (segons es diu) simptomatologia postvacacional, associada a la tornada de vacances. És a dir:
Tristesa, irritabilitat, desànim, nerviosisme, cansament, angoixa, ansietat, pot ser que problemes d’estómac, i insomni.
Llegits en fred, no son gens despreciables. La causa principal de tot això se suposa és la finalització de vacances i la tornada a la rutina, a les nostres jornades laborals i a les nostres obligacions.
Vagi per endavant, apreciat/da lector/a, que a mí m’encanta la meva feina i dirigir-me a tu, però si, estic experimentant cert malestar en escriure aquestes ratlles i l’he postposat, certament. Però no tinc res que justifiqui una visita al metge: el que em passa és una gran, enorme, tremendíssima MANDRA. I la mandra no és una síndrome. És una reacció humanissima i sana que mentres no poguem saltar-nos les nostres obligacions, combatrem al principi amb enfadament o bé tristesa, però al final (en condicions normals) acceptarem amb allò que abans en dèiem resignació. Acceptar la resignació no és patològic. De moment, tal com tenim muntada l’economia i la vida, forma part de la cosa de viure.
Ras i curt: així d’entrada. dir que tenim malestar clínic pel sol fet de tornar de vacances és un invent, comparable al del “Blue Monday“. Una síndrome o una depressió per un fet cíclic i quotidià com tornar a l’activitat (o a l’escola) és un invent. En condicions normals, és així.
Dit això, m’agradaria compartir algunes reflexions. Què implica que des de fa un temps cada any sentim la mateixa cançó? Perquè síndrome post vacacional i no post-Nadal, o post mudança o post-divorci (com indica Maria Jesús Giménez)? I si, més enllà de que em fa mandra, passa alguna cosa més i no em serveix veure que em fa mandra?
Alerta, fake news
Com a psicòloga, em pot molestar que es doni com a un malestar psicològic o clínic allò que no ho és i que per tant més que salut, estiguem fent fake news. Però també m’amoïna. Perquè aquesta descripció de símptomes que he posat al principi barreja reaccions de malestar de baixa intensitat i quotidians amb símptomes clínics. Es posa al mateix nivell la tristesa o el cansament que l’angoixa i la depressió. Normalment ens donen consells per seguir de 3 a 21 dies i se’ns diu que si no funcionen o s’intensifiquen, vagis al metge o al psicòleg. Però, cal anar perquè s’acaben les vacances? Doncs depèn.
Si una situació forma part de la vida, com que acabin les vacances (si és que les tens,ull) les reaccions que es tinguin no haurien d’amoïnar. Reaccions de cansament i mandra son molestes, però no patològiques. Un procés de readaptació a rutines quotidianes si és símptoma d’alguna cosa, és de que has estat prou bé com per no voler-ne tornar. Això si n’has tingut, insisteixo, perquè per no tenir, hi ha qui no té feina. -I amb això, apreciat/da lector/a,espero que no entenguis que intento fer-te aquesta xantatge emocional mediocre del “no et queixis, com a mínim tens feina”. Si no es té i es necessita, aquest és un problema dels grossos i gens inventat-.
Tot i que hem de valorar sempre cas per cas, en ocasions ens escoltem massa: Volem tenir resultats inmediats en tot, que res representi la més mínima molèstia i que tot depengui de nosaltres. Ens amoïnem quan això no passa i quan ens trobem d’aquella manera sovint posem el focus en nosaltres i el que fem malament. Tranquil·litat, repeteixo que és mandra. Seguim.
He de produir, he de desconnectar.
El que observo i trobo que ens hauríem de plantejar és aquesta exigència en forma de cicle repetitiu:
Produeix -> desconnecta (descansa, gaudeix i aprofita) -> connecta i adapta’t -> Produeix. I fins a la propera desconnexió. Sant tornem-hi.
És a dir: Desconnexions, descans de 2 setmanes i reconnexions de màxim 3 setmanes que permetin després estar com a roses per enfrontar el nou curs amb energia desbordant. Qui llegeixi això i tingui criatures petites, sap que això és una quimera.
De fet moltes, moltíssimes famílies tenen una doble sensació contradictòria: D’una banda, no surt de dins el tenir ganes de tornar a la feina però d’altra banda sí ve de gust reprendre rutines i que el cole torni a començar. Perquè durant 2 mesos s’ha hagut de compaginar la necessitat d’atendre la quitxalla sense classes amb jornades i obligacions laborals que no canvien. O també les vacances han sigut dies més intensos en quant a família pròpia i política amb temps de convivència similars als Nadals. Per tant, desconnexió potser si, de descans durant vacances en parlem un altre dia.
Potser alguna cosa falla quan estem en aquests cicles d’exigència sense sortida. Fins i tot per a descansar. Cada cop és més difícil aconseguir estar sense fer res. És un tema gros que potser certa vida contemplativa és necessària neurològica i vitalment. Existeixen investigacions que asseguren que la “dolce far niente” (el dolç no-fer-res) és saludable i no tan sols en vacances, però -també- ho deixo per un altre día i un altre escrit.
Si hi ha algun, quin és el problema real?
Jo em pregunto: Hem de poder-nos adaptar en 15 o 21 dies a situacions que ens provoquen insomni, angoixa, ansietat, migranyes greus i malestar gàstric? Què passa en el lloc de treball o a la vida que tornar-hi passa això? I si no podem, el problema som nosaltres, tan sols? Que no en sabem prou? Que no tenim prou automotivació? No sabem organitzar-nos prou bé el temps i en som conscients? No som prou productius? No som prou resilients? No tenim prou actitud positiva? No som prou optimistes?
En moltes ocasions el que ens trobem a les consultes son situacions així: Potser es té un sou miserable, o bé molt estrès per sobre exigència o un horari que no permet cap conciliació amb vida familiar de qualitat o aquest espai personal (necessari) que sempre recomanem des de la psicologia. Potser s’espera una connexió permanent amb whatsapp i mail. Potser es té molt mal ambient amb companys/es o caps. Potser l’empresa està passant un moment crític o bé no es té un rol o responsabilitats clares. Entre altres coses.
Hi ha moltes circumstàncies que sí, depenen en part de les accions individuals, però també son resultat de les nostres relacions i del nostre context. Som la suma de factors personals i factors d’ambient. Si les condicions tenen determinat nivell de precarietat, perjudiquen la nostra salut. Un lloc de treball no ha d’emmalaltir.
I és un error pensar que l’única solució està a les nostres mans de manera exclusiva, buscant què puc fer millor per tal d’adaptar-me, tenir una relació positiva i ser productiu/va. Quan això passa, sovint s’opta per connectar i sobretot desconnectar intensament i amb drogues si cal, siguin legals o il·legals.
La dita popular resa que “no es pot repicar i anar a la processó”. Mentres estem atents als símptomes de la síndrome o del nostre dia a dia i a sobretot com adaptar-nos, podem estar perdent de vista altres coses. Que potser més coses a banda de la nostra actitud i capacitats estan tenint un paper molt important en el nostre malestar. I que la nostra estratègia, confiar-ho tot a un període de desconnexió que -intentem- total per carregar piles després de gairebé un any, no està funcionant.
La capacitat d’adaptació de les persones a situacions adverses és absolutament impressionant, però també té un límit que cal intentar no traspassar. Massa adaptació també és dolenta per a la salut. I en ocasions cal aixecar el cap, veure què passa al voltant del metre quadrat que ocupo jo físicament i veure si hem de prendre decisions més enllà. Si podem i encara que no siguin inmediates. Una primera decisió passa per combatre el sentiment de culpa per no habituar-nos prou bé. I començar a veure què ens està indicant aquesta ansietat, ademés del “no m’adapto”.
En conclusió, els consells van bé si…
Si no tens ansietat ni angoixa, si no tens insomni, ni vertígens ni cefalea, si no estàs excessivament irritable ni trist ni cap de les situacions que he explicat en el teu entorn de treball (vaja, que en 5 minuts se’t passa i ja). Aleshores, sí t’anirà bé:
- – Prioritzar allò urgent sobre allò important. Apuntar-te coses que no et vulguis oblidar.ç
- – Tenir present que al principi et costarà matinar i/o adormir-te a l’hora de sempre, però paciència.
- – Tenir present que en 2 dies no podràs fer la feina de 2 setmanes. I potser tampoc els primers 2 dies faràs tota la feina d’aquests 2 dies.
- – Saber que poc a poc pots anar recuperant hàbits d’alimentació quotidians. Si feies alguna activitat física, potser també, però pren-t’ho amb calma.
I sobretot, que si no tens ganes de ser sempre optimista ni tenir actitud positiva, tampoc passa res. No és una síndrome. És el capitalisme. I que, normalment i fins i tot si la teva feina és vocacional, s’està molt millor de vacances, on vas a parar.
Foto de Lina Kivaka des de Pexels Foto de Avinash Singh des de Pexels
