Cada cop parlem més de la necessitat de poder fer un dol quan cal. Per contra, de com de malament duem el gestionar el dolor aliè, en parlem molt poc. I com a exemple d’això, explico una situació que vaig veure en un concurs:
Dues companyes tenen un repte per davant i han de treballar en equip, sota pressió. No es coordinen. Fallen la tasca i de manera bastant estrepitosa. Les dues son molt exigents, però una ho és més amb ella mateixa i l’altra ho és amb els altres, l’autocrítica no és el seu fort. La primera, que està embarassada, plora de ràbia y frustració. Laseva companya, amb evident incomoditat per tota la situació, intenta consolar-la dient-li: “no ploris més, que això no és bo per al nen”. Pam. A afegir-li a com se sent, amb aquesta frase la seva companya li afegeix la culpa pel possible (i molt improbable) mal al fetus. En una sola frase demostra qui realment du malament la situació: No la que plora,sinò aquella qui no suporta veure plorar.
Perdre una prova en un concurs televisiu és una pèrdua limitada. La qüestió resideix en què no totes es pèrdues son petites, ni molt menys, i que per norma general reaccionem fatal a l’hora de recolzar a les persones que estàn patint. Si ja se’ns educa poc en la gestió de les pròpies emocions, encara menys en tot allò que tracta sobre qué fer quan qui pateix és l’altre.
Desafortunadament, a la vida tenim pèrdues molt més greus: familiars, parelles, salut, laborals. Algunes son previsibles, però no per això deixen de ser sentides. Altres són inesperades i sobtades, trenquen de cop. Tota pèrdua greu ens descoloca i deixa en shock, per després obligar-nos a passar pel dolor i assumir-la. Amb el temps, si tot va bé, l’anirem integrant i reprenent les parts de la nostra vida que podrien haver quedat interrompudes.
Els processos de dol no son cosa fàcil, però també cal sumar-hi que:
Vivim en una societat on “estar malament” no està ben vist. Se’ns pressiona per estar sempre positius, motivats i proactius. Perquè superem ràpid el dolor. Sovint, estar malament, emprenyat o trist fa sentir incòmodes a algunes persones del voltant i en ocasions fins i tot estigmatitza.
Per superar bé un dol, la col·laboració d’una bona xarxa social de suport és crucial. I és per això que és essencial que se sàpiga com actuar. És a dir, com oferir ajuda a la persona a la que tant estimem de manera que li arribi i aconseguir fer un bon acompanyament en el dolor fins anar-lo superant. Això passa per aconseguir que el “no saber què dir” o “no saber què fer” o no ens bloquegi o bé, per incomoditat, acabar dient coses que en els millors dels casos no ajuda i que en els pitjors, el que s’aconsegueix és fer sentir pitjor.
Quan es tracta d’acompayar a algú que pateix, no li podem demanar que estigui bé per fer-nos sentir bé.
Tinguem present que quan algú està patint, en l’última cosa en la que té ganes o bé pot invertir energies és de “defensar-se” de gestos ben intencionats (o no tant) però que fan mal. Gestionar crisis és ja prou dur, i rebre frases inadequades no és inocu. Per a la persona s’afegeix la perplexitat de “seriosament, m’ha dit aquesta barbaritat?”i el malestar de no poder posar límits, perquè en aquell moment hi ha quelcom més urgent de què preocupar-se.
Per tant, què podem dir que sigui útil i respectuós? Què podem fer? El psicòleg Robert Neimeyer dona algunes pautes en el seu llibre “Aprender de la pérdida“:
NO és convenient:
1.- Obligar a la persona que ha patit la pèrdua a assumir un paper, dient: “ho estàs fent molt bé”. Cal deixar que pugui tenir sentiments que la perturbin, com l’enyorança, sense que tingui la sensació que ens està decepcionant.
En el seu lloc, SÍ es pot: Obrir les portes a la comunicació. Si no se sap què dir, es pot preguntar “Com estàs avui?” o bé “He estat pensant en tu, cóm t’està anant?”.
2.- Dir-li a la persona que ha patit la pèrdua “que ha de fer”. En el millor dels casos, això reforça la sensació d’incapacitat de la persona. I si ho fa, pot ser-li inclús contraproduent.
En el seu lloc, SÍ: Escoltar un 80% del temps i parlar 20%.
Hi ha molt poques persones se es prenguin el temps necessari per escoltar les preocupacions més profundes de l’altre. Sigues una d’elles. No és fàcil, però és reconfortant tant per a qui rep el recolzament com per a qui el dona.
3.- “Truca’m si necessites alguna cosa”.
És un oferiment inconcret, poc definit. Pot ser que s’interpreti que s’ha fet per compromís i que no es segueixi, o que no es vulgui molestar. Sobretot en els primers moments i m´s intensos que qualsevol gran dol, prendre decisions desborda, per petites que siguin.
En el seu lloc, SÍ: Oferir ajudes concretes i prendre la iniciativa a l’hora de trucar a la persona. Des del respecte a la seva intimitat, preguntar si li va bé parlar en aquell moment. En allò referent a tasques concretes del dia a dia, un oferiment concret serà de gran ajuda. (P.ex, “Quina nit et porto el sopar?”).
4.- Suggerir que el temps cura totes les ferides.
El temps per sí sol, tan sols passa, no fa res. El treball d’un dol és més actiu que això. Ademés, les ferides profundes s’assumeixen, però mai s’obliden del tot.
En el seu lloc, SÍ: Preveure moments difícils en el futur. Les persones no som regulars ni constants en el procès de recuperar l’ànim. En els mesos posteriors a la pèrdua hi ha “pujades”, amb més activitat, i moments de “baixada”, de dubte incertesa i de presa de decisions.
5.- Fer que siguin altres qui donin l’ajuda. Si hem sigut propers a la persona fins al moment present, en el qual pateix, la nostra presència i preocupació personal és el que marca la diferència.
En el seu lloc, SÍ: “Ser-hi”, acompanyant a la persona. Existeixen poques normes per ajudar, a part dela naturalitat, l’autenticitat i la cura. Ser un mateix acompanyant i no “el que creus que et toca ser”.
6.- Dir “sé cóm et sents”.
Intentant empatitzar i acompanyar, en la majoria dels casos dir això és una mentida piadosa. Cada persona sent el seu dolor de manera única, és el SEU dolor i se li ha de respectar. Allòque sí podem fer és convidar a la persona a que ens comparteixi cóm se sent (sense forçar), en comptes de donar per fet que ho sabem.
En el seu lloc, SÍ: Parlar de les nostres pròpies pèrdues i cóm ho vam encarar, coma idea i quan ens ho demanin, no com a recepta a repetir per part de l’altra persona. Cada persona té un estil d’enfrontament i conèixer el d’altres i les dificultats que han tingut pot ser d’ajuda.
7.- Utilitzar frases típiques de consol com ara: “hi ha més peixos al mar”, o “és la voluntat de Déu” o “ha passat perquè havia de passar”. Si la persona és creient, parlar-li de Déu té sentit i li servirà com a recurs. Si no, ho viurà com una invasió irrespectuosa. Creiem sovint que dir alguna cosa és millor que no dir res, però no és necessari “omplir els silencis”. Podem adaptar els missatges al sistema de creences religioses/espirituals de la persona, o la seva absència. Viurà el seu dol com viu la seva vida.
En el seu lloc, SÍ: Establir un contacte físic adequat, respetuós. Les nostres necessitats no tenen perquè coincidir.
Cal respectar l’espai vital. Si ens diuen que sí i després de demanar-ho, un braç sobre les espatlles, una abraçada diuen moltes coses quan les paraules fallen. Acompanyant, no agobiant ni evitant el contacte. Aprendre a sentir-se cómode amb els silencis compartits, en comptes de parlar per parlar intentant animar.
8.- Intentar que la persona es doni pressa en superar el seu dolor animant-la a ocupar el seu temps, a regalar les possesions de la persona finada, etc. UN dol requereix temps i paciència, no pot fer-se en un termini de temps fixat i “correcte”.
En el seu lloc, SÍ: Tenir paciència amb la història de la persona que ha patit la pèrdua i permetre-li compartir els records d’una època passada o d’aquella persona que estimava. Permetre l’expressió ajuda a reelaborar els records i orientar-se cada cop més cap al futur. Podem demanar-li que no en parli,però no li ajudarà.
Animo a vèncer les pròpies incomoditats, el resultat és més gratificant a la llarga per a tothom. I si el dol no avança passat un temps, sempre hi ha el recurs de suggerir un recolzament professional.
Foto capçalera del post: www.pexels.com
