Les reivindicacions del feminisme són moltes. Tantes com fronts oberts a solucionar per tal d’aconseguir la igualtat real per a les dones a la pràctica i no tan sols sobre el negre sobre blanc de les lleis. En son algunes:
Deixar de ser víctimes de violències que patim pel simple fet de ser dones,
Tenir equitat salarial,
Fer desaparèixer els terres enganxifosos i el sostres de vidre que obstaculitzen la progressió professional,
Fer efectiva la conciliació familiar real,
Tenir ple dret sobre el propi cos (drets reproductius) i tenir una sexeafectivitat lliure i sana,
Repartir les cures,
Disposar d’informació veraç sobre la nostra salut,
Que la justícia sigui de veritat justa,
Tenir educació sense biaixos de gènere…
¿És això tot? En absolut. Un altre front obert és la visibilització i que deixem de donar com a “normals” determinades situacions. Mentre es considera que alguna cosa és normal, no crida l’atenció. I si no crida l’atenció, no és visible i per tant no serà canviat. En aquest post m’agradaria donar alguns exemples de fets i pràctiques que fins ara hem considerat que no eren destacables i que trobo necessari posar sobre la taula. Que deixem de passar per davant pensant que “les coses son així” i ja està.
Sobre les tasques domèstiques i la Càrrega Mental.
Tots els manuals de teràpia de parella i gairebé tots els llibres que tractin sobre le relacions estables parlen de “les discussions i conflictes que duen el repartiment de les tasques domèstiques”. Seguim amb un repartiment (molt) desigual de les tasques de la llar entre homes i dones. Si elles treballen fora de casa, la situació general que es dona es que tinguin una doble jornada. En alguns casos, cada cop més, les parelles ajuden. Pero no se tracta d’una corresponsabilitat. El pes no està repartit per igual. Ni per execució de tasques ni per nivells de preocupació sobre les mateixes. Segons aquesta campanya de Procter & Gamble , un 69% de dones reconeix que les seves parelles col·laboren, però que cal demanar-los-hi. D’aquest “estar a l’aguait de tot” va la càrrega mental. Et recomano el còmic “Me lo podrías haber pedido” per situar-te de què es tracta.
Per norma general, assumim que les dones duem la planificació de la llar: des de decidir què es compra, què es cuina, quan es neteja o cal fer-ho, gestió de la bugada. També en vacances: on anem, què ens enduem, què menjarem. Si hi ha criaturesla complexitat es multiplica: visites a pediatria, cures, medicaments, deures, quan anem a veure la tutora, roba i calçat, anar a buscar-les al cole, sortir abans de la feina i organitzar logístiques de cangurs, sortir abans de la eina si el fill o filla es posa malalt/a, roba i calçat, festes i extraescolars… Un 87% de les mares s’indiquen a elles mateixes com les principals responsables de que tot vagi adequadament a la casa. És feina mental que no s’atura encara que una estigui quieta i fins i tot de moments de relax. Un 63% de les dones -mares- senten que tenen una llista infinita i inabastable de tasques per fer, davant del 25% de pares amb la mateixa sensació. I és esgotador. No conec cap dona que no estigui mentalment cansada. Afegim-hi també que el treball domèstic és tant invisible com imprescindible perquè el mon funcioni… i gratuït per part de les dones que el fan a la seva llar.
Les xifres ens demostren que no som conscients ni de l’existència de la Càrrega Mental: A Espanya, 3 de cada 4 dones pateix càrrega mental, tot i que un 40% d’elles desconeix el concepte i el 45% mai ha parlat amb ningú d’aquest assumpte.
¿Quines són les conseqüències per la salut? Diverses: L’estrès i la fatiga, dolors musculars i d’esquena. Sentiments de frustració i fins i tot culpa. I la presa de medicació psiquiàtrica per tal de sobreposar-s’hi. Segons el portal psiquiatria.com, les dones dupliquen el consum d’ansiolítics i depressius a Espanya respecte el consum masculí.
Amb quines mides de referència s’ha dissenyat el teu lloc de treball? I el seient del teu cotxe? (*)
Fa poc vaig topar amb aquest article de The Guardian (en anglès). En ell s’explica, amb diferents exemples, com en el disseny dels llocs de treball s’han tingut històricament com a referència mides y estàndards ajustats a les característiques biològiques del cos mascul·lí. Cos mascul·lí, cos universal, podriem dir. L’article és extens, i en poso 3 ejemples dels que més m’han cridat l’atenció:
A l’oficina, ells tenen calor i elles tenen fred. Segons The Guardian, la fòrmula per la qual es va calcular la temperatura estàndard a la l’oficina data dels anys 60 del segle XX. De fet, a España, el INSHT dona aquestes indicacions en la su seva nota tècnica:
- A l’estiu (època d’aire acondicionat): entre 23 ºC y 26 ºC.
- A l’hivern (època de calefacció): entre 20 ºC y 24 ºC.
En la mateixa nota tècnica s’especifica que les dades es van obtenir sobre una mostra de 100 treballadors, sense més detall de la mostra.
Què ocorre? Un estudi alemany recent estima que s’ha sobreestimat el funcionament metabòlic de les dones. És a dir, que no funcionen igual i per tant generen menys calor corporal que els seus companys masculins. Això comporta que en molts centres de treball, les temperatures estàn 5 ºC per sota del que elles necessitarien per tal de tenir el que s’anomena un confort tèrmic adequat. ¿A que si un/a té fred rendeix menys i d’afegitó la seva salut se’n ressenteix? Doncs això.
Siri no sap què és la violació. Quan Apple va llançar la IA de Siri pels seus smartphones, les seves usuàries a USA es trobaven amb què Siri sabia què fer perfectament davant un atac al cor, però si se li preguntava què fer davant una violació, la pobre Siri responia -amb veu femenina, recordem- “no sé què vols dir amb “m’han violat””.
Ser dona és menys segur al volant. I no, no és un acudit masclista. Tot i que els homes tenen estadísticament més accidents de trànsit que les dones, elles tenen un 47% més de possibilitats de sortir greument ferides que ells. El disseny del cotxe i les seves mesures de seguretat tenen a veure ab aquestes ferides greus. Per exemple, nosaltres tenim en general una menor alçada i per això, per tal de poder arribar als pedals i per això, per tal d’arribar als pedals, hem d’acostar més el seient -i el cos- al volant. això provoca que davant una col·lisió frontal, les dones tenen més possibilitats de patir hemorràgies internes. També, per l’angle dels malucs i cames al conduir, les nostres cames tenen més possibilitats de patir pitjors conseqüències en un impacte.
Són tan sols alguns exemples sobre la necessitat de visibilització que volia posar sobre la taula. En son uns altres més. Però la importància d’aquests està en les implicacions per a la nostra salut i fins i tot la vida. Espero que t’hagi resultat interessant la lectura. No ha estat la meva pretensió generar alarma però sí consciència sobre allò que considerem “normal”, sense més.
Pots contactar-me per qualsevol dubte que tinguis sobre aquesta lectura.
(*) Dades extretes del llibre Invisible Women: Exposing Data Bias in a World Designed for Men, de Caroline Criado Pérez. Foto de Chelsi Peter en www.pexels.com
